Hola, Toni! Com estàs?
Sr. Director:
Jo, ara mateix, estic mirant una pel·lícula de la qual demà no recordaré el nom. És diumenge nit, m’he passat la tarda fent feina de la universitat i demà és 10 de desembre. Sí, encara recordo quin dia fas anys. No podia ser d’altra manera, passa en molts germans això de néixer el mateix mes. Perquè encara que siguem de diferents pares i mares, ets el meu germà petit. Ho saps, oi? Encara recordo l’últim cop que et vaig veure, quina senyora festa del terror vam fer.
Entre xut de verí i verí, estàvem fets uns petits malparits. A tu mai et renyaven, era impossible renyar-te amb aquell somriure contagiós que sempre tenies. Així et recordo. Ningú em va avisar que l’última imatge teva seria espantant les infermeres. Quan vaig tornar a l’hospital per seguir rebent bistecs de sang per combatre les habituals anèmies, recordo que vaig preguntar si tu també hi eres. Em van dir que no, que eres a casa. Al cap d’uns dies, la meva mare va fer el cor fort i m’ho va dir.
En una infantil promesa vaig dir que viuria per tu. Demà faries 22 anys. Te’n vas anar massa aviat, Toni. T’escric perquè et mereixes saber la veritat. No he fet honor a la meva paraula de viure per tu. El món ja fa anys que és un mal lloc per viure, i jo sempre estic dient disbarats. Però això són figues d’un altre paner. Vull que sàpigues que segueixes viu. Com diu la tradició mexicana, un no mor fins que és oblidat. Et recordo i et recordaré fins a l’últim dels meus dies igual que encara recordo el teu somriure etern.
