Carta oberta a Actel

SR. DIRECTOR:

He llegit al seu diari la notícia de la possible venda de l’empresa Indulleida. M’ha produït una gran sorpresa perquè la idea que jo tenia i tinc de l’empresa és la d’una societat molt ben gestionada i amb un prestigi indiscutible en àmbit europeu, on és considerada capdavantera en el seu sector d’activitats, la qual cosa indica un gran esforç, dedicació i encerts al llarg de molts anys, cosa gens fàcil en aquests temps. Recordo el seu naixement. Eren anys de fort creixement de la producció de fruita, principalment poma, i les indústries existents, malgrat la seua bona predisposició, no podien absorbir −ni molt menys− l’oferta de fruita no comercialitzable. Com a conseqüència, els preus eren ruïnosos i sovint la fruita es quedava a les centrals fructícoles, cosa que ocasionava problemes de tota mena, que obligaven els pagesos en moments determinats a tenir prohibida l’entrada de tercers a les centrals.

Aquesta situació es va exposar al llavors ministre d’Agricultura, Sr. Martínez de Genique, durant la seua visita a Lleida a fi de valorar el perjudici que causava a la producció. El ministre va prometre ajudar-nos a la industrialització de les qualitats inferiors amb la condició que constituíssim una societat amb un mínim de capital desemborsat de 20 milions de pessetes (quantitat important tenint en compte que el preu de la poma bona era de 6/7 pts/kg). La junta d’Actel va acceptar-ho i va encoratjar les seues cooperatives a participar-hi a títol individual. Els meus companys i jo ens vàrem dedicar amb cos i ànima a convèncer i recollir aquests diners, que serien el capital base de l’empresa. Això es va portar a terme en un temps rècord que va fer que el ministre no pogués al·legar que s’havia oblidat de la promesa.

Després dels estudis corresponents es va elegir, entre les diferents possibilitats d’industrialització que hi havia al mercat, la que més podia convenir als socis i es va optar per aquella que durant els primers anys va constituir la base principal de l’empresa, els sucs concentrats de fruita. Cal dir que altres empreses que varen aparèixer simultàniament a Indulleida es van quedar pel camí i van desaparèixer. En canvi, Indulleida va continuar creixent i ampliant la base de processament d’altres fruites a més de les que es produeixen a Lleida i també derivats industrials, que exigien comptar amb una tecnologia molt avançada i un personal altament qualificat. Jo que vaig perdre el contacte amb l’empresa l’any 1989 m’he sentit igual que els meus companys, molt orgullosos d’haver participat en la creació de la que ha estat una indústria bàsica per a la nostra fruita i sento una gran satisfacció quan em trobo o parlo amb algú del negoci amb qui jo m’havia relacionat i em parla amb admiració d’Indulleida.

És per això que estic sorprès que les cooperatives vulguin renunciar al control d’una indústria que jo considero estratègica i de primer ordre per la seua producció i sobretot per no evitar cometre el mateix error que es va produir l’any 2001 que va provocar una lamentable divisió entre l’accionariat de l’empresa amb les conseqüències que ja sabem. Encara que jo només puc parlar des de la nostàlgia d’haver participat en el fet ja llunyà de la formació de la indústria i no tinc cap més altre interès, m’agradaria que les accions s’oferissin preferentment a tots els accionistes actuals que hi estiguin interessats i al millor postor les que sobressin. Només així crec que es podria continuar amb la política que fins ara s’ha demostrat exitosa i sòlida el seu creixement.

No sé el motiu de la decisió de venda que informa el seu diari, encara que em fa pensar que amaga raons que pel bé de les cooperatives no voldria que es produïssin.