Vull anar a casa i no puc

SR. DIRECTOR:

Potser no us passa el mateix que a mi o potser no entenc gaire bé el que està passant.

Jo no visc a Catalunya i sóc catalana. De Lleida i Barcelona, i porto les meves arrels i la meva terra al cor. Els meus fills són hereus del meu accent lleidatà i de tots els costums que vivim en la meva família. Però ara mateix no se quin és l’adjectiu que descriu millor el que sento: ràbia, impotència, vergonya, angoixa… no trobo la paraula adequada.

Som molts els catalans que vivim fora de Catalunya per circumstàncies laborals, professionals i personals. I sí! Som com els torrons! Tornem a casa per Nadal al voltant d’aquestes dates. Ens organitzem, comprem passatges, ens il·lusionem… però jo demà no puc tornar a casa. És aquesta la Catalunya què jo vull? Doncs no. No vull que Catalunya sigui independent si la independència suposa coartar la meva llibertat, una crida a la violència (#tombem el regim [puny], #Qui no comparteix la batalla, compartirà la derrota. Ni tan sols la batalla evita qui vol evitar-la Bertolt Brecht), malestar als seus propis compatriotes amb accions que només provoquen odi i recança, aturada de classes: no se suposa que el jovent ben format és el que porta un país més enllà?

Senyors independentistes, o millor dit, senyors als quals els importem una merda els altres catalans, facin accions si és el que creuen que han de fer, però no pertorbin la vida de la resta de persones que com vosaltres són catalans. Si llegint això està pensant que no sóc independentista i que, per tant, no val res el meu ideari; llavors l’independentisme té un problema molt fort de base: la falta de tolerància, una ment massa petita per reivindicar el que demana i un camí que no porta a cap port. Avui estic indignada! Vull anar a casa i no puc!