Nou any, nous problemes
SR. DIRECTOR:
S’ha passat de les felicitacions nadalenques i l’any nou a la crua realitat. Una vegada passades les festes perdem el somriure i l’amabilitat. Tornem a ser l’antipàtic ésser que érem abans. Els quilos de més i la pasta de menys ens porta a patir la síndrome de l’alpinista, sense oxigen, sense recursos davant del pic Generest (al costat de Setembrest, els pics més durs del calendari). Si alguna cosa li demano al nou any és que no ens apugin gaire els impostos, tot depèn, evidentment, de com decideixi viure l’elit privilegiada, dels seus portaveus i palmers. També el més important, salut per a tothom i feina, que no és més el mitjà per poder portar un tros de pa a casa. No és gaire demanar, no demanem viatjar en un Falcón, ni viure en un xalet de luxe, ni unes nòmines estratosfèriques; simplement viure sense sentir la mà de l’Estat al nostre coll i el pes dels impostos als nostres pits.
Els deixo amb una de les meves poesies.
Un peluquín sea negro, rubio o castaño.
Como el solitario que solo pide para este año.
Un alma que no haya en ella engaño.
Para el soñador que solo pide para este año.
Que se cumplan sus sueños vengan de un amigo o un extraño.
Como el mundo que solo pide para este nuevo año.
Ser libre y no pertenecer a ningún rebaño.
