En agraïment a l'Hospital Arnau de Vilanova de Lleida

SR. DIRECTOR:

Amb aquestes quatre ratlles voldria agrair a totes les persones que m’han atès a l’Hospital Universitari Arnau de Vilanova durant les darreres setmanes, i dic persones, sense fer referència a ningú, ja que segurament em deixaria d’esmentar molts dels seus professionals. Primerament i molt important, vull agrair als professionals que un diumenge a la tarda em van operar d’urgència, després he sabut que els vaig donar molta feina, “gràcies”.

Una setmana a l’Unitat de Cures Intensives, “un món a part”, no recordo gran cosa d’aquests dies, només veia passar bates blanques, tubs i cures amb una extrema delicadesa. Gràcies, “suposo que el meu estat bromós d’aquests dies era per la medicació”. O tal vegada es van deixar alguna finestra oberta i es va colar la nostra entranyable boira?

Van passar els dies i vaig tornar a planta! Tots els matins, a primera hora, em netejaven, em curaven les ferides i canviaven els llençols, recordo aquella olor, per a mi molt agradable, de sabó, jo no podia ni aixecar-me del llit, ni tan sols canviar-me la bata o la roba més personal, i després em portaven l’esmorzar, tot i que per a mi van ser uns quants dies que “ni pa ni aigua”, només aquelles bosses plenes de líquids miraculosos endollades al braç, que et donaven la sensació de plenitud.

Tot seguit, la visita més esperada del dia, la visita de la doctora o doctor, sempre amb una espurna d’esperança (farem una prova, sembla que guanyem, començarem amb una alimentació molt suau, procura moure’t una mica) en fi, sempre un bri d’esperança.

Fer una prova vol dir que el zelador agafarà el teu llit –si estàs en condicions amb una cadira– i pel mig del trànsit hospitalari et porten amunt i avall fent proves fins que et duen de nou a l’habitació a l’espera d’un diagnòstic. Recordo que alguna vegada entre dos o tres m’alçaven a plom i mai vaig sentir ni una petita queixa, gràcies!! A l’habitació i sota la batuta de les infermeres de torn tot rutllava: anàlisis, la pressió, temperatura, cura de ferides, revisió de vies, la higiene personal, el canvi de bosses de sèrum o medicació...

Recordo que sempre em deien: “Toca el timbre, Joan, si ens necessites o tens dolor!”, i al moment algú entrava i et solucionava el problema sense cap mala cara, i això que més d’una vegada els veia ben cansats i cansades. Crec que aquesta professió necessita una bona dosi de vocació. Com ja he dit, la meva dieta era “ni pa ni aigua”, però les bosses de medicaments mai faltaven, o sigui tot entrava per les venes. Al final de l’ingrés van començar a donar-me una dieta molt fluixeta, o sigui, un platet de sopa que es posava més que bé.

Durant anys havia sentit i llegit comentaris de tots colors sobre l’alimentació de l’Hospital Arnau de Vilanova. Jo em considero, i em consideren, un bon cuiner casolà, de plats senzills, però també de ben elaborats o de Festa Major. Si hagués de puntuar els diferents plats que vaig menjar, 3 o 4 tindrien una puntuació molt alta, ja que es nota una mà molt professional.

Ara he recordat una conversa telefònica que van gravar entre un personatge de l’Estat i un altre de més proper, en què feien les seves lloances per ensorrar la sanitat a Catalunya, quan ho recordo sento menyspreu, “ja els han posat alguna condecoració?” Ara prou, que no em convé alterar-me, però quan sento aquesta gent tan ufana i tan superba, no hi puc fer més. No puc acabar sense donar les gràcies a la família per fer torns al meu costat, donar-me la mà quan més ho necessitava. I si un dia he de tornar, ho faré sense cap recança, perquè sé que trobaré uns grans professionals que faran tot el possible per curar-me amb un toc de tendresa i simpatia que tan agraïm els malalts quan estem ingressats.

Gràcies, de tot cor, moltes gràcies!!!