Deu anys d'absència

Sr. Director:

Deu anys ja sense tu. Com passa el temps. T’hem de dir que res no ha canviat; el color del cel continua sent blau, la vida passa, els dies canvien i res no és igual sense la teva presència. Deu anys sense tu per Nadal. Records, llàgrimes, nostàlgia i algun somriure. Encara que hagin passat tots aquests anys, et continuem trobant a faltar. Aquests petons, aquest “us estimo”, aquestes coses bones que ens vas ensenyar, coses que cada dia les valorem més. Ens agradava veure’t amb aquest somriure, et recordem amb molta admiració, eres bonica per fora i per dins, vas deixar un gran llegat, un referent per a la teva vida que ja no existeix, però més per als teus fills, que et recordem cada dia de les nostres vides. Te’n vas anar per culpa del “bitxo”, aquest “bitxo” que et va guanyar la batalla el dia després de Reis, aquell 7 de gener. Quants records a la memòria d’aquests Reis tan especials per a nosaltres des de l’habitació de l’Hospital! Tu, amb les ganes de viure, fins i tot sabent que te n’anaves, amb la teva força i valentia ens vas demostrar ser una mare coratge, forta, estant els quatre junts i obrint els regals, gaudint de la nostra companyia, agafats de les mans amb aquesta mirada còmplice i, interiorment, entre nosaltres pensant que ja te n’anaves, que en qualsevol moment deixaries d’agafar- nos les mans, que deixaries de mirar-nos, que tancaries els ulls i emprendries aquest camí cap a les estrelles. Cada dia et recordem, t’esmentem en algun moment, mirem al cel i t’enviem petons. Ens vas ensenyar que cal llaurar la vida com l’agricultor la terra per poder collir la collita, i aquesta collita, desitgem collir-la al teu costat algun dia. Gràcies per ser una mare tan especial, mereixedora de tots els afalacs que al món hi pogués haver, ho vas fer molt bé, millor del que et podries imaginar, potser ets a prop nostre i no ens n’adonem. Deu anys sense tu són massa. Diuen que Déu dóna a cada mare prou forces per portar endavant els seus fills i ens ho creiem, perquè cada dia que repassem la teva vida t’admirem més com a mare i com a persona.

Que injusta que és la vida. Se’t va endur el malaurat “bitxo”, et va allunyar de nosaltres, li tenim molt d’odi per arrabassar- nos la persona més important a les nostres vides. El cor no pot parlar, però es comunica amb un clar llenguatge amb les llàgrimes que brollen dels nostres ulls per demostrar l’immens dolor que s’hi allotja. Sembla mentida, de vegades sentim darrere la nostra esquena que hi ha un àngel que ens cuida. Ja no podem ni veure’t ni escoltar la teva dolça veu, però ens la imaginem. Sempre ens donaves forces i no volem defraudar-te, per això cada dia recuperem aquells valors que ens vas ensenyar a tots. Però cal seguir, hem de recordar-te com la gran mare i muller que vas ser, recordar-te amb aquesta alegria que sempre tenies, amb aquesta força i ganes de viure, els viatges, les trobades familiars, les abraçades que sempre ens feies, el teu optimisme per seguir endavant... Ens agradaria veure’t, tocar-te, tenir-te..., però és impossible. Hem de seguir el camí de la vida sense tu, però amb els teus records. No som ningú per donar consells, però gaudiu de les vostres mares i pares, passeu amb ells el màxim de temps possible, feu-los sentir part de les vostres vides i, sobretot, doneu-los amor i viviu la vida amb ells.