La meva història

SR. DIRECTOR:

Jo era una nena a qui agradava pintar i escriure. Era una mica gordeta i les nines que jo pintava eren també gordetes. D’això, ens en rèiem amb la meva veïna, però més tard, crec que van descobrir que el motiu d’aquesta coincidència era la meva miopia. Jo volia ser artista. Més que ser artista, jo aspirava a estudiar Arts i Oficis, però, oh!, decepció, la meva germana ja ho havia estudiat abans que jo. Els meus pares no eren adinerats i jo em cansava d’escoltar les seves queixes punyents relacionades sobre com es guanyaria ella la vida. De què podria trobar feina amb aquests estudis? Jo em vaig desanimar, no els podia fer això, no podia dir-los que també volia cursar aquests estudis. I hi havia un altre motiu, amagat fins ara; jo no volia pintar millor que la meva germana ni volia passar-li la mà per la cara. Però, a què m’ha portat tot això? A començar dues carreres sense acabar-ne cap, a treure’m una Formació Professional, gràcies a la qual vaig aconseguir un treball en el qual vaig fracassar i a començar, finalment, els estudis d’Arts i Oficis en la branca de disseny gràfic, que no vaig poder acabar per motius de salut.

La igualtat d’oportunitats en l’àmbit de l’educació és una fal·làcia. Jo no dic que fos una estudiant o una persona modèlica, no ho sóc ara ni ho vaig ser llavors, però sí que he sentit a dir que el millor regal que poden fer uns pares als seus fills és l’educació, i ho comparteixo amb la meva experiència.