Desetiqueta't

SR. DIRECTOR:

Escolti amb atenció aquesta història: vet aquí un bolígraf de color vermell, amb el seu tap i la seva tinta vermella, que va anar a parar a la caixa dels bolígrafs blaus, amb els seus taps i les seves tintes blaves. Tots els altres bolígrafs se’l miraven estranyats, preguntant-se què hi feia a la capsa que duia l’etiqueta de bolígrafs blaus quan aquell no era el seu lloc. Ell es trobava confús i es preguntava què podia fer. On era la capsa amb l’etiqueta de bolígrafs vermells?

Li explico això perquè a tots ens passa una mica el mateix. En algun moment també hem sigut bolígrafs vermells que buscàvem el nostre lloc, intentant encaixar en el que ens envolta. Potser és quan no acabem d’harmonitzar amb la gent. Ens sentim perduts al no trobar la nostra caixa i intentem buscar de mil maneres diferents la nostra etiqueta, els nostres iguals, allò que ens reconforta. Moltes vegades, però, no la trobem i ens titllem de sols i fracassats. El que no sabem és que aquest bolígraf a mesura que anava veient els seus companys es fixava que cap era ben bé igual. És a dir, un estava una mica rosegat per la punta, a l’altre li faltava el tap, a l’altre la meitat de la tinta... És més, es va adonar que compartia molts d’aquests trets amb altres bolígrafs tot i no ser del mateix color.

Es preguntarà, Sr. Director, on vull anar a parar i el que vull dir és que nosaltres mateixos hem creat la necessitat de tenir una etiqueta, de sentir-nos part d’algun col·lectiu. Volem formar part d’una normalitat, quan en realitat la normalitat no existeix, ja que tots som únics. Si no fos així, què seria de nosaltres? La diversitat ens enriqueix, ens fa eliminar les nostres diferències. Vol saber com acaba el conte? Doncs bé, a poc a poc el bolígraf vermell es va anar trobant a gust dins la seva caixa i va descobrir que tots som bolígrafs, que tots som iguals. Ara bé, tots som iguals però igual de diferents.