Exigeixo una comissió de la veritat

SR. DIRECTOR:

Autoritats de Maldà exigeixen que l’Església “impulsi una Comissió de la Veritat sobre els casos de pederàstia i de pedofília que estiguin relacionats amb l’Església Catòlica a Catalunya”. Perfecte. Hi tenen dret. Però jo, com a ciutadà del món, exigeixo a les autoritats del país i també als mitjans de comunicació que impulsin una Comissió de la Veritat sobre els casos de pederàstia i de pedofília que es donen en tots els àmbits: local, comarcal, familiar, escolar, d’oci diürn i nocturn.

Al SEGRE, en el mateix número en què apareix l’esmentada exigència, es llegeixen diversos abusos contra menors, un padrí ha violat unes nétes i d’altres notícies. Enlloc cap nom, cognom o bé unes sigles. Cal respectar la presumpció d’innocència... fora dels casos que afecten l’Església. Però, compte! mentre amb l’índex apunten l’Església, amb els altres tres dits s’assenyalen a ells mateixos. “El qui sigui innocent que dispari la primera pedra.” ¿Heu reparat en les curioses tones d’innocència que traspua aquesta campanya tan ben orquestrada i impulsada pel noble desig de fer net en aquesta matèria de pederàstia? Ai, si mai se n’assabenta el reietó Herodes!

Una innocència no tan innocent. A propòsit d’aquesta nobilíssima campanya catàrtica, dos botons de mostra. Un tal Albalat, periodista d’un diari en dificultats, ha afirmat que “no podia oblidar la dimensió de negoci que s’ha de tenir en compte. La recerca de l’audiència pot supeditar l’atenció d’aquest problema. Les víctimes poden deixar de ser un objectiu per esdevenir un instrument”. Ahà! I un tal Albert Solé, que ha dirigit una sèrie documental sobre els abusos sexuals a l’Església, en una entrevista a Catalunya Ràdio va afirmar que el seu producte volia ser denúncia i a la vegada entreteniment. Oidà! Unes claus per entendre la campanya. Denúncia, instrument i alhora entreteniment. Per la boca mor el peix. Com per pensar-s’ho i fer net de debò.