La Xina
SR. DIRECTOR:
Durant anys, la Xina ha estat el pou de les escombraries on els poderosos econòmics abocaven totes les deixalles del món dominat pel gran capital. Però, un dia, el país més poblat de la terra, després d’haver passat per un munt de calamitats, diria prou a tan servilisme i la columna vertebral, cansada de tantes reverències, s’alçaria recta, conscient de la seva força per posar fi a tanta submissió. Encara que els seus costums, a vegades, no coincideixen amb els nostres, la realitat ens mostra que aquell país tira endavant, mentre l’altre món va en retrocés. Sols cal llegir les cròniques d’alguns economistes del nostre país, que posen en dubte la bona marxa de la Xina dient en els seus articles: “La Xina abaixa tensió econòmica”, adduint que el país asiàtic en aquest exercici sols tindrà un augment del PIB del 6 o 6,5%. I que aquest fet pot comportar un augment d’aturats (ara té 3,8%). O sigui, tals afirmacions no mostren altra cosa que voler desprestigiar la Xina, mentre nosaltres amb prou feines arribem amb un PIB del 2,5% i un nombre d’aturats que tripliquen els seus.
Com han arribat a fer un salt tan gran? Començant per expulsar les sangonelles exteriors i interiors que havien aconseguit les riqueses del seu subsòl en detriment de tanta misèria històrica. Agafarien les regnes del seu país, en aquells moments ofegat fins al coll, i lluitaren per aplicar un sistema més humà. Haurien de passar moltes dificultats per poder vèncer un munt de supersticions i costums ancestrals imposats per aquells a qui els es rendible mantenir els pobles en la ignorància. La Xina ha començat des de baix fins a convertir-se en una gran potència econòmica i amb l’esperança de donar exemple a l’encallament en què es troba l’economia mundial. Encara que els mitjans no ens en parlin gaire positivament, la realitat traspassa fronteres. El diplomàtic Eugeni Bregolat, lleidatà de la Seu d’Urgell, que va ser més de dotze
anys l’ambaixador d’Espanya a la Xina, escriu a la revista Política exterior una Carta de Xina, en què ens informa dels progressos d’aquell poble, detallant el constant augment de la renda per càpita dels seus habitants, informacions que coincideixen amb altres escriptors que coneixen molt bé aquell país. I el que més impressiona és quan ens diuen que la Xina ha tret 600 milions dels seus habitants de la pobresa extrema i que no tardarà gaire a tenir més gent de classe mitjana, la qual cosa demostra que disposen del millor sistema per acabar amb tanta desigualtat. Predicció que comença a ser realitat amb l’exemple del turisme xinès, que cada vegada visita més el nostre país i tot el món.
I, a l’hora de parlar dels Drets Humans, que tant agrada als poders fàctics per desacreditar aquell país, no seria cap exageració dir que un país que en menys de quatre dècades ha fet aquesta proesa, sense cap mena de dubte, això sí que és respectar els Drets Humans.
