La plaça Ricard Viñes ja no és la que era
Vista del tram per a vianants del carrer Bisbe Ruano, amb la plaça Ricard Viñes al fons.
SR. DIRECTOR:
L’any 2007, l’Ajuntament de Lleida va engegar el concurs de reforma de la plaça Ricard Viñes. La justificació oficial era ampliar la superfície per a vianants i afavorir la mobilitat i la seguretat viària de la zona. Els meus pares sempre han estat veïns de la zona alta i aquell mateix any, just complia 18 anys. En efecte, vaig passar gran part de la totalitat de la meva infantesa i adolescència al que ha estat sempre el centre neuràlgic de la zona alta. Recordo la presència d’uns bancs de fusta inacabables –diria que de color granat– que permetien aglutinar un gran nombre de persones. En aquella plaça hi havia espai per a tothom.
Recordo també la presència d’ombra, per tant, hi devia haver arbres de copa generosa. També hi havia l’estàtua de Ricard Viñes –un lloc clàssic d’amagatall per als que jugàvem a l’escondite–, al costat de la qual acostumaven a muntar l’escenari en dies de festivitat. No m’oblido tampoc de la font i de la mítica terrassa de la cafeteria Nelson... No hi ha dubte, es tractava d’un espai urbà eminentment social i humà.
Diu el refrany “no toquis el que ja funciona”. Tanmateix, l’any que vaig esdevenir legalment adult, una reforma urbana no només va enderrocar l’aleshores arquitectura de la plaça, també la seva vida. Avui en dia, Ricard Viñes és artificiosa, desagradable a la vista i, sobretot, incòmoda. Dos búnquers protuberants de mida desorbitada governen l’espai tirànicament i contaminen tota la vista de la plaça (em refereixo als dos accessos a l’aparcament soterrat); no n’hi havia prou amb un accés d’intenció discreta, com per exemple el que tenim a Av. Madrid, a l’altura del CaixaForum?
A banda de les dues protuberàncies trobem, pràcticament, el no-res. El nucli vertebrador de totes les activitats d’oci de la plaça –on hi havia els bancs, la font i l’estàtua–, txakra de vida i gaudi, ha esdevingut una desèrtica esplanada de paviment de maó. A més, ja no hi ha ombra, un aliat de vital importància en els feixucs i calorosos estius lleidatans. Tampoc hi ha lloc per seure, almenys còmodament. Els tradicionals bancs que tant funcionaven han estat substituïts per estructures circulars i antiergonòmiques, amb la major part del seu tram sense suport per a l’esquena. És en aquests darrers elements en què radica la perversió màxima de la nova plaça: si vols descansar i seure còmodament, et veus obligat a consumir quelcom en una de les terrasses dels locals comercials que l’envolten. Dit d’una altra manera, no hi ha espai per al descans i l’oci gratuïts.
Per si no estàvem ja prou tips, encara queda el plat fort: les bandes de gespa del terra de forma circular. Allò que semblava “cuqui” en les imatges renderitzades de l’ordinador de la Benedetta Tagliabue (l’arquitecta del projecte), ha acabat sent un fracàs absolut. Les bandes de gespa es van deteriorar al cap de poc temps i fins i tot esdevenien un perill públic. La solució a aquest problema, un autèntic nyap: substituir la gespa per un paviment uniforme de color verd desgastat. Aquestes obres van costar a les arques de la ciutat més de 3,5 milions, un deute que encara seguim pagant avui. La majoria de veïns tan sols demanaven una millora en la regulació del trànsit de la plaça amb l’optimització de l’ús de semàfors, no demanaven una rotonda que soluciona el problema de l’encreuament, però que segueix sense evitar els col·lapsaments i esdevenint un dels punts negres de la ciutat quant a perillositat al volant –jo mateix vaig sofrir un accident en aquest punt farà un parell d’anys–.
Van arruïnar la plaça que ens ha vist créixer a molts. A més, ens van enganyar: la remodelació de Ricard Viñes no es va fer tenint en compte el benestar de la ciutadania, es va fer en base les 450 places d’aparcament soterrat i, probablement, altres interessos que desconeixem. Dotze anys després les conseqüències d’aquell error són, malauradament, més visibles que mai.
