Club Tennis Urgell, i ara què?

Sr. Director:

Com a soci del CT Urgell, escric aquesta carta com a reflexió i segurament com a disculpa. Després de la dimissió de la junta, he esperat el període legal necessari que obria un hipotètic marc electoral de renovació. Paradoxalment, aquest període ha finalitzat sense que cap llista s’hagi presentat per dirigir el club, cosa impensable si tenim en compte que venim d’una etapa amb nivells de pressió i oposició inaudits.

En primera persona he viscut assemblees anul·lades, fins i tot després que els socis haguéssim votat, per presumptes defectes de forma, punts de l’ordre del dia impugnats, al·ludint a determinats supòsits legals; decisions transcendents qüestionades en virtut de normes que es van demostrar argúcies; divulgació d’escrits d’extreballadors que, per respecte, no qualificaré. O polèmiques surrealistes en alguns dels nostres equips de competició perquè hi ha qui es nega a portar el nou equipament esportiu, perquè els l’imposen, diuen, i no els agrada.

Tots hem estat testimonis d’acalorades tertúlies al bar, al gimnàs o a la pista, ratllant l’insult i amb altes dosis de menyspreu. I així, dia a dia, fins que la junta va dir que ja n’hi havia prou. Van deixar la pista lliure. I la resposta quina va ser? Res.

No es pot negar que hem viscut una etapa amb moltíssima informació. En any i mig s’han celebrat sis assemblees. En matèria econòmica, les pòlisses, famèliques en el seu moment, tornen a estar plenes i la situació, sense ser pròspera, és estable. El restaurant funciona, que no és poc. Les instal·lacions estan visiblement més cuidades. El nivell de patrocinis s’ha multiplicat exponencialment. Només és necessari posar un peu al club per veure-ho o revisar les actes i la informació econòmica per contrastar el que escric.

Pel que fa al nivell esportiu, continuem en un nivell discret, com sempre, èpoques daurades al marge. Llavors, quin era el problema de fons? Doncs, potser serà cert que la junta dimitida va posar el bisturí en alguns temes i particularitats que mai ningú abans no s’havia atrevit a moure ni un millímetre i aquí tenim l’origen de l’embolic.

Espero que la vergonya que estem vivint serveixi per escometre el futur amb més humilitat, més rigor i la indispensable autocrítica, perquè erosionar fins a la destrucció és estèril si, a canvi, no tenim la més mínima intenció de fer res. A les proves em remeto.