En record i agraïment als qui em van educar

SR. DIRECTOR:

Li agraeixo que em permeti publicar al seu diari aquesta carta que m’agradaria titular En record i agraïment als qui em van educar. És clar que juntament amb la meva família, en especial els meus pares. No sé ben bé si escriure-hi és un acte assenyat perquè no m’agradaria ser element de confrontació i servir com a eina per avivar el foc de la controvèrsia, que s’està incrementant en aquests dies; igualment penso que és injust i molt hipòcrita per part de la nostra societat, estimular l’atac visceral a l’Església catòlica amb el pretext dels abusos sexuals a menors, sense intentar resoldre el mal endèmic de la nostra societat, en qualsevol àmbit, pel que fa a la manca de respecte als altres, en especial als més febles; a la distorsió en la vivència del sexe, que experimentat amb egoisme i sense afectivitat passa a ser animalitat, i a la manca total de consideració per la consciència, l’ordre i el respecte al pensament i les pràctiques habituals en la comunitat, que és la moralitat (pensem en la defensa i pràctica que grups de gent VIP fan del turisme sexual amb menors). Ans, però, penso que és un acte de justícia i servitud al meu sentiment, segons el qual estic molt agraït al col·legi Montserrat dels GG. Maristes de Lleida, on vaig estudiar.

Vaig ser alumne del col·legi des del setembre del 1964 fins al juny del 1972. Venia d’una escola unitària en què un altre i jo érem els més petits amb 8 anys, i arribava fins als 14, amb un únic llibre de fulls de pasta de palla, càstigs corporals i humiliacions, estufa de carbó amb fum i pudors, i esbarjos sense horari per tots els carrers del barri. Arribar als Maristes em va fer sentir lliure, em va ajudar a assolir la pròpia dignitat que ignorava, a conèixer el paradís amb l’escalfor i el respecte de tots. M’he sentit dolgut per la descarada agressió que ha patit el col·legi, àdhuc per la manipulació en la forma de fer acusacions sense cap prova, amb les quals s’ha volgut escampar, després de més de vint anys d’haver mort l’Hermano Moisés, la llum de la difamació, quan no es poden contrastar ni ningú pot defensar-se.

Després de mi, han estat als Maristes els meus fills i al setembre potser que hi entri el marrec del meu nét. A l’inscriure un d’ells, com que li faltaven punts, vam presentar un paper en què al·ludíem, verament, que la nostra família havia estat vinculada als Maristes des de l’any 1918, any en què va entrar-hi l’avi que, fins i tot, va ser professor al Claver. Amb la forma de ser dels meus pares i la meva quan era alumne, de ben segur que si hagués copsat la incoherència entre el que predicaven i el que els veia fer, o hagués sentit que fessin, que no hauríem aguantat el curs sencer. Estic molt satisfet del col·legi i a l’Hermano Moisés el recordo amb gratitud i carinyo, i li estic agraït dels trucs per aprendre l’ortografia i les llistes dels noms geogràfics, els ànims per poder fer l’esforç necessari per superar les dificultats... i, per sobre de tot, el respecte i l’estima amb què em va tractar i vaig veure que tractava els meus companys.