La ignorància de la llei no excusa el seu compliment

SR. DIRECTOR:

El 14 de juny passat, en l’apartat de Cartes al Director va sortir la missiva de R.S.P. titulada Experiències amb el taxi en el qual una usuària del servei es queixava de les elevades tarifes del taxi i criticava el fet que després de deixar-se la jaqueta al taxi i tornar-li més tard a casa seva (segons la seva expressa petició), li cobressin 5,00 euros (mínim de percepció), assegurant que no hi ha cap obligació de pagar per objectes perduts, ja que es poden anar a buscar a les dependències municipals.

Cal dir, en primer lloc, que les tarifes dels taxis no són lliures, sinó que vénen establertes per disposicions municipals i són proporcionals a la “carrera” que fem (temps, horari del dia o nit, esperes, recorregut...). Respecte a la troballa realitzada i les seves polèmiques conseqüències, cal dir que la Sra. R.S.P. no diu “tota la veritat i només que la veritat”, com diu la gent de justícia, ja que la nostra llei (art. 542-22 del Codi Civil Català) preveu què cal fer quan trobem alguna cosa que no ens pertany i que, sens dubte, no podem posar-nos-la a la butxaca, com si res, ja que això seria un delicte (hi ha alguns casos famosos de dècims de loteria).

Certament, si els propietaris són desconeguts, la troballa s’ha de notificar a l’ajuntament i aquest ja s’encarrega dels tràmits oportuns (donar publicitat al fet), com deia la carta.

Però el que la carta no diu, pot ser per mala fe o per ignorància de la llei, que en tot cas no excusa del seu compliment, és que si els propietaris es presenten a l’oficina d’objectes perduts se’ls lliura l’objecte una vegada han pagat les despeses ocasionades per la custòdia, la conservació i el lliurament i, a la vegada, han de pagar als trobadors de bona fe el 10% del seu valor i, si aquest és valuós, el 4% del que excedeix.

Sens dubte el legislador va fixar el pagament d’una recompensa mínima al trobador a fi d’excitar la seva ciutadania i, per què no dir-ho, a fi que el beneficiat “garrepa” no s’oblidi de tenir una gratitud cap al bon jan, encara que, és clar, el premi pot ser superior si així ho vol el propietari o bé renunciar-se pel beneficiari.

En aquest cas la “devolució a domicili” va evitar a R.S.P. haver d’acudir a les dependències municipals (solament obertes als matins), pagar les despeses de “custodia, conservació i lliurament” i el taxista va renunciar a demanar res més que l’import del seu desplaçament, amb la qual cosa podríem dir que el servei va costar en realitat barat, encara que, per què no dir-ho, ens hauria agradat comptar amb un cert reconeixement de la feina ben feta.