La crisi pot dur a la guerra
Sr. Director:
El dimarts 11 de juny, a la seu de l’Organització Internacional del Treball (OIT) de Ginebra, la més antiga de les entitats multiculturals, fundada l’any 1919 després de la I Guerra Mundial; el president Emmanuel Macron, amb motiu del centenari, va pronunciar-hi un discurs, en què va advertir que els desequilibris tan greus que provoca la globalització poden conduir-nos a la guerra, paraula terrible que va repetir diverses vegades. Deixem de banda les lliçons de la història, com si fossin anècdotes a oblidar, i no volem recordar que la crisi fou la que facilità l’arribada al poder de l’alienat Adolf Hitler, un fet que avui ens hauria de fer sonar totes les alarmes. No és una qüestió de ser intel·ligent o tenir molta cultura, ja que el nazisme va convèncer i fanatitzar persones molt lúcides.
La promesa d’eliminar tot el que amenaçava la civilització occidental va ser acceptat com quelcom miraculós. El silenci mundial, especialment el mutisme d’Europa davant la barbàrie, va ser degradant. Pensem que de ximples al poder avui n’està ple. El model d’un capitalisme d’acumulació i les noves tecnologies deixen sense feina milions de persones. Com a conseqüència, la pobresa esdevé una alarma social, que amb la desesperada immigració que escapa de la misèria i les guerres encara provocarà més desequilibris. L’agrupació Arrels-Sant Ignasi, l’any passat, va atendre 1.560 persones; 800 es troben sense llar i 1.130 no tenen cap ingrés. No és l’única entitat de Lleida que ajuda els necessitats, n’hi ha més. Com podran Espanya i Europa acomodar i facilitar treball a milions de persones? No ens hem d’escandalitzar dels robatoris i la violència, cada dia n’hi haurà més, ja que tothom necessita sobreviure i fer-ho en condicions òptimes. Si la gent no fóssim solidaris, la fam s’hauria instal·lat als carrers. Pot arribar un dia que els milions de persones oprimides i reduïdes al silenci es revelin al veure el desmesurat consumisme d’uns pocs privilegiats, aquells que des de les seves mansions, escortades amb sofisticades alarmes, ni veuen ni volen veure la realitat. No vivim en un món, sinó que tots som el món, i allò que afecta alguna part tard o d’hora ens afecta a tots. Quin futur estem construint? A Europa creixen les ideologies d’extrema dreta. Mal presagi, s’acosten temps difícils. Els parlamentaris d’Europa, d’Espanya i de Catalunya es disputen els càrrecs com nens, tots volen mantenir els privilegis que tenen, cal no perdre’n cap. Els problemes a solucionar poden esperar, la gent té paciència, ho suporta tot. La desmesura del progrés i del consumisme és un vertigen incontrolable, una nova idolatria que anuncia mutacions antropològiques. Difícil preveure el final.
