Déu i les religions
SR. DIRECTOR:
Pel fet que un neandertal de fa 40 o 60 mil anys enterrava un ésser estimat amb ornaments o un pom de flors (detalls trobats per paleontòlegs i arqueòlegs), podríem dir que el cervell d’aquests homínids no era com el d’un mamífer qualsevol). Tenien un respecte especial als morts, una creença en una possible supervivència més enllà de la matèria. L’home primitiu va imaginar un altre món, fins al punt de preparar el viatge amb les pintures, els ritus, les danses... Les mentalitats arcaiques atribuïen als animals o als fenòmens naturals (la pluja, el sol, els arbres...) qualitats sobrehumanes. Els primitius sabien la diferència que hi ha entre profà i sagrat, entre allò que esdevé fugisser o definitiu. Encara no sabien explicar-ho, però intuïen quelcom misteriós dins seu. Un progressiu i magnífic esforç mental, fins a arribar a crear símbols concrets. Els neurocientífics creuen que les emocions foren fonamentals per preparar l’aparició del magnífic edifici del pensament, fins a arribar a la consciència superior, plena d’una inimaginable riquesa d’associacions. Els déus, com els entenem avui, encara trigarien milers d’anys a ser inventats. En el remolí interior i exterior de l’existència humana hi ha quelcom que palpita, que va més enllà del món dels sentits i dels instints. La ment humana no pot viure en el caos i ha esdevingut preparada per entendre a fons la història de les creences tradicionals, buscant respostes; d’on venim? Cap a on anem? Per què dolor i mort? Tot i les noves experiències tècniques i el consumisme, els símbols religiosos encara marquen les nostres emocions. La religió ens relaciona a una realitat diferent, fent camí per tastar allò que és inefable i donar una aproximada resposta a moltes incerteses. Malauradament, els representants de les religions no sempre han tingut una imatge coherent amb allò que prediquen, de vegades, més aviat el contrari. La ciència també pretén explicar-nos la veritat, on l’atzar i les probabilitats (teoria del bioquímic francès Jacques Monod) semblen definir-ho tot. Poden els científics demostrar mitjançant l’atzar que existeixen els universos paral·lels? Què és un forat negre? La matèria fosca té alguna explicació? Creiem que la intel·ligència artificial creada per una ment humana serà més perfecta que el cervell humà? De la llunyana lluminositat del Big Bang, avui només en sabem una anècdota i n’ignorem la profunditat. Gran part de les radiacions electromagnètiques són imperceptibles a la vista, els nostres ulls evolucionaran per veure-ho? Trobar el que és introbable i inaccessible és l’insaciable desig humà, però som a anys llum de comprendre l’enigma de l’univers i la complexitat de la consciència humana. Darrere l’infinit és probable que habiti un absolut, un Déu, una llum, una energia, podríem donar-li molts noms, però cap explica les lleis i el sentit de l’univers. El filòsof alemany d’ascendència jueva Ernst Bloch diu que “el veritable Gènesi no està al principi sinó al final. Només quan acabi el procés evolutiu, seran veritat les paraules de la Bíblia”. (Gènesi 1, 31). “Déu veié que tot el que havia fet era bo.” Salomó a Reis 8, 12 diu: “Tu, Senyor, has dit que vols habitar en la foscor”. Avui les societats han aparcat bastant l’hàbit de raonar i la imbecil·litat i la cobdícia del diner no té límits. Potser caldria recordar també les paraules d’Isaïes (56, 1): “Observem el dret i practiquem la justícia.”
