Avui fa un any

SR. DIRECTOR:

Avui dia 2 de setembre fa un any que el nostre pare va ingressar a la UVI, procedent de planta, on havia estat ingressat durant dos mesos, després de patir una malaltia aguda complicada i que es va agreujar, en part, per la mala praxi d’alguns membres de l’equip clínic que duia el seu cas. Avui fa un any es van obrir les portes de la UVI i amb això iniciàvem un període molt dur i intens, però amb un tracte molt més que professional, un tracte proper, afectuós i sincer. Un tracte que de ben segur va salvar la vida al nostre pare i a la família ens va ajudar a suportar millor aquella dura situació.

Avui fa un any que l’equip clínic que aquell diumenge estava de guàrdia, i que davant de tot era un equip humà i empàtic a banda dels seus coneixements, va valorar l’estat crític del nostre pare i es va posar fi a un seguit de negligències. Avui fa un any que vam deixar enrere un equip que va decidir que la persona que millor podia gestionar un cas greu era una resident, sense tenir constància de la intervenció de cap adjunt en el cas, com així consta a la història clínica i a l’informe d’alta que es va lliurar al nostre pare.

Vàrem deixar enrere la patètica intervenció d’una altra resident, que cansada que la despertessin a la nit per valorar el dolor intens que patia el nostre pare (secundari a un drenatge que només s’havia de dur 2 hores i que ella va decidir perllongar-lo més de 12 hores) va tenir la dignitat de valorar-lo i, donant-li un copet a l’esquena, li va dir que no n’hi havia per tant i que amb una mica de morfina li passaria, però que ella no li treia el drenatge, ja que no ho sabia fer. Cal dir que el drenatge va ser el causant d’una infecció pulmonar que va requerir un tractament antibiòtic perllongat.

Avui fa un any que també vam deixar enrere una combinació d’antibiòtics contraindicada, que va ocasionar uns efectes secundaris greus, però que en ser valorats per una adjunta van ser etiquetats per una possible al·lèrgia a un nou detergent que possiblement la meva mare hauria usat.

Avui fa un any que el nostre pare va deixar enrere una fallada multiorgànica, deguda a una intoxicació pels fàrmacs que duia pautats i que es va iniciar amb nàusees, marejos, descomposició, davallada del nivell de consciència i que l’equip referent no va valorar com a greu, per la qual cosa no va variar el tractament que duia ni va intentar revertir la situació i es va plantejar una possible alta a casa per milloria en els dies previs, just quan s’iniciava el quadre.

Avui fa un any que vam perdre de vista un “doctor” que curiosament mai vam veure perquè, quan se’l va avisar per la febre alta que presentava el nostre pare, va decidir via telefònica i en conversa amb l’infermer de torn que no acudiria a veure’l perquè considerava que la febre alta que tenia era normal. Així mateix, l’infermer va registrar la conversa amb el metge, però l’omnipotent metge no va fer el pertinent curs clínic d’aquella consulta telefònica. Dos dies després el nostre pare va ingressar a la UVI.

Avui fa un any que l’equip de la UVI ens va rebre amb els braços i els cors oberts, el nostre pare va ser rebut com una persona humana malalta, amb afecte, tendresa, delicadesa i dolçor. Ell estava en coma, no responia a estímuls, però tot l’equip es va desviure per fer-lo sentir bé a ell i a nosaltres (la seva família).

Avui fa un any que el nostre pare va haver de rebre suport per fer funcionar el seu cervell, els seus ronyons, fetge, pulmons, cor i les seves emocions.

Gràcies a l’equip de la UVI, un equip humà, sensible i empàtic, des dels zeladors, a l’equip mèdic de la UVI i els metges i metgesses que van intervenir per les múltiples interconsultes realitzades, a l’equip de neteja, equip d’infermeria, auxiliars i fisioterapeuta.

Gràcies a la resta de professionals que vàrem tenir la sort de conèixer durant els 3 mesos que el nostre pare va estar ingressat i que ens van tractar de forma exemplar. A molts us hem pogut donar les gràcies de forma personal.

Gràcies a tots per les mirades, per les carícies, per les abraçades, per escoltar- nos i donar-nos espai per parlar, plorar, preguntar i desfogar-nos. Gràcies per fer la vostra feina. Gràcies de tot cor!

Avui, per primer cop en un any, ens veiem amb ànim per poder escriure unes línies d’agraïment i no pas de ràbia ni enuig, perquè el que suma a la vida són els bons actes i el bon saber fer, i avui celebrem que el nostre pare fa un any que segueix viu.