Recordant Venanci Blanch; gestor lleidatà, armat de la sang i amic

Sr. Director:

El dia 7 d’agost vam acomiadar en un acte molt emotiu a la Catedral de Lleida el nostre amic Venanci Blanch, un home amant de la seva família, de la seva professió i de la vida, que el diumenge dia 4 ens va donar un ensurt del qual ens costarà refer-nos.

La seva filla, des de l’altar, ens deia que el Venanci no podia haver triat un millor escenari per al seu darrer alè. La natura, el mar, la platja, un dia feliç de vacances amb la Carme, la seva estimada companya, que sempre havia estat a la seva vora per animar-lo, cuidar-lo i estimar-lo.

M’agradaria pensar que, en aquells moments, algú invisible li va fer sentir la seva música preferida, o alguna òpera que li agradava escoltar.

El Venanci ens ha deixat. El seu tarannà afable, carinyós i el seu inconfusible somriure formaran part del meu record, del nostre record. Em queda, però, el seu llegat humà i professional. Ell, amb valentia i treball, va construir un despatx sòlid i reconegut a la nostra ciutat. Va començar la seva trajectòria professional en una gestoria i allí va tenir clar el seu futur. La seva il·lusió era obtenir el títol de gestor administratiu, que va aconseguir l’any 1973, tot compaginant treball i estudis. Poc després es va establir pel seu compte, i va iniciar un camí d’esforç que el va dur a tenir una de les gestories capdavanteres de Lleida i província. A més, i com a professional compromès, començà a col·laborar en la Delegació de Lleida del Col·legi de Gestors de Catalunya, on ocupava la secretaria, càrrec que va ostentar amb diferents presidents.

El Venanci va ser un home treballador, però també tenia inquietuds per obrir nous camins tant personals com per als col·lectius dels gestors administratius. Per això, i per la seva vàlua, tots els companys vam estar d’acord en el fet que ocupés la presidència de la Delegació de Lleida quan aquesta va quedar vacant. Aquest càrrec li va comportar ser membre de ple dret de la Junta de Govern del Col·legi de Catalunya i president durant un temps del Consell de Catalunya. I com a col·laborador incansable, que no tenia un “no” quan se’l necessitava, en demanar- li que representés el Col·legi de Catalunya a la Mutualitat de Gestors d’Espanya, la seva resposta va ser, malgrat la feina que tenia, “Si em necessiteu, ho faré”.

El Venanci va saber treballar i gaudir de la vida. Li agradava passar bones estones amb els amics i si eren divertides, molt millor. Això ho sabem bé els seus amics i també els Armats de la Sang, amb els quals va compartir estones de gresca i també de devoció. Home de conviccions religioses, vivia la Processó del Divendres Sant, anomenada del Sant Enterrament, amb un gran sentiment, especialment els darrers anys que acompanyava el Crist jacent.

Els Armats de la Sang van voler estar al seu costat per última vegada, i el vam portar a les espatlles, amb el seu casc i la seva capa d’armat damunt la caixa. La gent va emmudir quan el fèretre va entrar a la Catedral al pas de la música que els Armats segueixen en la Processó del Divendres Sant. En acabar l’acte d’acomiadament tothom va esclatar en aplaudiments fins que el Venanci va abandonar la Catedral sobre les espatlles dels seus companys els Armats de la Sang.

Lleida va dir així adéu a un gran professional, compromès amb la seva feina i amb la seva ciutat. Nosaltres, els que vam viure prop del Venanci, perdrem el contacte amable i vital que tant gaudíem estant amb ell. Ens queda, però, la seva empremta d’home bo, proper i acollidor i tants i tants records…

Venanci, no t’oblidarem.

Descansa en pau, amic.