De pregons

SR. DIRECTOR:

Dins La Peixera de Joan Cal, director del diari, nedem tres peixos; jo sóc el més menut, perquè els anys m’han encongit; els altres són més grossos, l’un solemne, allargat i elegant, és del gènere Pueyo; l’altre, bellugós, angulós i acolorit, és del gènere Postu. Hi hem coincidit arran de la designació de pregoner de les festes de Sant Miquel. El director ens ha fet conviure aquàticament per argumentar la seva columna del dia 22 de setembre.

El senyor Cal, amb finor, posa en dubte l’encert de designar pregoner del 2019 el senyor Postu, al qual no deixa de reconèixer virtuts de generositat, alhora que fa constar refús per les formes de llenguatge, al seu parer xaró i en excés dialectal, del pròdig personatge de les xarxes.

El lleidatanisme vulgar en el llenguatge –dic vulgar en sentit restrictiu, car moltes formes del nord-occidental són perfectament vàlides–, aquest lleidatanisme subratllat des d’una evident exageració, amb voluntat de fer evidents les incorreccions morfològiques i sintàctiques, i possiblement plantificat ara i adés per refermar la diferència desafiant amb Barcelona i el seu dialecte central, ja va sortir a la televisió fa temps amb Lo Cartanyà, d’infausta memòria. Doncs bé, aqueix lleidatanisme totalment vulgar, en el fons fruit d’una mena de rancúnia, ha de ser descartat, purament i simplement, i les seves formes cal deixar-les a l’espectacle de carrer, a l’anècdota.

Escric això quan encara ignoro el contingut del pregó, i desitjo que sigui un excel·lent text, per sorpresa de molts, malgrat que Juan Cal sospiti que, per més reconeixement públic que resulti dels valors en xarxa del pregoner, serà contraproduent la divulgació de les formes de dicció massa xarones, si és que el Postu les hi manté. En els meus mots no hi pot haver cap avaluació, però tanmateix he hagut de fer aquesta nota, perquè l’amic Cal contraposa l’elecció, a parer seu no ben encertada del pregoner actual, amb la de la meva persona, donant per indubtable que un meu hipotètic nomenament de pregoner hauria estat garantia de qualitat. Que les Potestats de Dalt li ho paguin, estic a disposició de la Paeria, com sempre, i el Paer en Cap actual, qui felicito pel seu Sant i amb qui m’uneix una ferma amistat de llargues dècades, ho sap. No em vull oblidar de dir, però, que jo ja he actuat de Pregoner de Lleida, per la Festa Major, des del saló de sessions de la Paeria, i molt solemnement, el 7 de maig del 1981. El text dit aquell dia apareix al meu llibre Pregoner de Ponent, del 1982, amb pròleg del patrici Antoni Bergós, fa prop de quaranta anys.

En aquells anys no hi havia peixera, però sí el peix gros que em va designar pregoner: es deia Antoni Siurana.