Qualitat democràtica

Sr. Director:

La qualitat democràtica és un dels millors termòmetres per calcular la salut d’un país i si l’hi posem a l’Estat espanyol comprovarem de forma inequívoca que es troba molt malalt. Només cal que us fixeu aquests últimes dies si feu el seguiment dels mitjans de comunicació per corroborar de manera fefaent com polítics i jutges (que a Madrid sempre van de la maneta i que converteixen l’axioma de la separació de poders en un acudit de mal gust) gosen sense cap recança qüestionar el dret a vaga, emparant-se en les reaccions generades per la ignominiosa sentència als acusats en el Judici del Procés.

Parlen d’aplicar la llei de Seguretat Nacional, l’article 155 de la Constitució i el sursum corda per evitar que ens queixem. La tesi que defensen és que la llei s’ha d’acatar, ens sembli injusta o no. I, de revolada, el que busquen és prohibir el dret (inalienable) a manifestar-se. És evident que als nostres dirigents estatals no els agrada el que passa a Catalunya. Això no els ho qüestiono, però sí que s’ha de saber distingir entre no estar d’acord i no acceptar que la gent surti al carrer per dir la seva.

Paral·lelament, a França, sembla que sí que ho entenen. Des de fa força mesos, els anomenats Gilets Jaunes (Armilles Grogues) surten cada cap de setmana al carrer per mostrar el seu rebuig a la pressió fiscal que es viu al país gal. Assenyalen Emmanuel Macron i al president francès no li fa cap gràcia comprovar com cada cap de setmana, i a diferents ciutats, li diuen de tot menys bonic. No cal ser un endevinador per saber que Macron, si tingués una vareta màgica, faria desaparèixer tots els Gilets Jaunes, però com que no pot fer-ho, ha d’empassar-se la saliva una i altra vegada fins que baixi del ruc i combregui amb les peticions dels manifestants. Hi ha hagut contenidors cremats, manifestants i agents ferits, danys a la propietat privada… però tot això, ens agradi o no, són els efectes col·laterals de les manifestacions i no sempre es poden evitar perquè no segueixen una partitura com si fos un concert de música clàssica. És una realitat que no agrada, però és la realitat. La diferència essencial és que a França es poden manifestar cada dia; es poden qüestionar els motius, les formes… però mai els drets. Malauradament, és a l’inrevès del que vivim aquí.