Microeconomia i despoblació
Senador d’ER C i regidor a Ribera d’Urgellet
Miquel Caminal va mostrar alguns dels desperfectes causats pels senglars a les pistes.
Sr. Director:
L’encant del Pirineu rau en aquests pobles petits i disseminats per les petites valls i collades del territori. Pobles embolcallats d’una vegetació que va saturant els antics conreus ara, quasi invisibles o desapareguts.
Després de l’èxode dels anys seixanta i setanta en els quals la població pirinenca pren la determinació de migrar cap a les capitals de comarca, o bé marxen a llocs tan allunyats com les capitals de província o ciutats on la indústria emergeix de manera progressiva; d’altra banda, a partir dels anys vuitanta apareix un nou fenomen amb l’arribada dels que volen reviure aquests pobles i territoris abandonats. Són joves cansats de la massificació de les grans ciutats i busquen una manera de viure on les generacions passades ho van veure impossible.
Aquest retorn de col·lectius diversos de joves que estan convençuts que és possible subsistir en aquest territori abandonat són persones, en principi, preparades per viure en altres tipologies laborals però amb el convenciment que al costat de la natura tot és possible. Són joves entusiastes que, ves per on, s’atreveixen amb un petit ramat de cabres o ovelles i aprenen a elaborar formatge. Amb les dificultats que comporta aquesta “desconeixement” han estat capaços de forjar un sistema econòmic que els permet viure de manera sostenible. La tossudesa i la il·lusió d’aquesta gent que ha madurat al Pirineu ha esdevingut un col·lectiu, ara sí, d’artesans formatgers que, ajudats per la gran promoció que es fa cada any amb la Fira del formatge del Pirineu a la Seu d’Urgell, s’ha arribat a un gran nivell de producció de qualitat, fins al punt d’obtenir reconeixements internacionals tan prestigiosos com són la medalla Super Gold al campionat mundial al World Cheese Awards de Birmingham; considerant un d’aquests formatges de cabra del Pirineu, com el millor del món.
Aquest és un gran pas per als que van creure que encara és possible viure de manera sostenible al Pirineu, ara només cal dotar-los de serveis tan bàsics com la connexió a les xarxes digitals, accessos, sanejament i sanitat, l’única manera d’evitar l’abandó i buidament del territori.
