Préssecs i albercocs

SR. DIRECTOR:

Hi havia una vegada un préssec que, per alguna estranya circumstància que se m’escapa, va anar a parar amb el seu pinyol dins un cistell d’albercocs. Aquests, tot i veure que, efectivament, era un xic diferent, no van trigar gaire a voler convèncer- lo que, malgrat les evidents peculiaritats, no era res més que un altre albercoc dins el cistell. Un albercoc, això sí, força rar; fins i tot, –deia un dels albercocs–, put com una guilla! Això, no obstant –afegí de seguida–, és, sense cap mena de dubte, un albercoc! El préssec, però, per molt que l’anomesessin, un cop i altre, “albercoc”, seguia sentint-se préssec. –No hi ha res a fer! Sóc un préssec i punt!– pensava. Els albercocs, davant la tossuderia del préssec i que no podien fer-li la llei, treien foc pels queixals. Aviat van perdre els nervis, així que, quan no l’ignoraven, l’insultaven i l’amenaçaven de llençar-lo daltabaix del cistell. Tot i això, cada dia que passava, més orgullós se sentia de la seva condició de préssec i més vergonya sentia dels atributs dels albercocs. Les paraules i les accions, així com els silencis d’aquests últims, més el reafirmaven en el seu sentiment. Se li feia força difícil imaginar-se albercoc, encara menys sentir-se’n; sobretot, se li feia del tot impossible perquè no és que el vulguessin albercoc, és que no el volien, de cap manera, préssec. Però, no s’adonaven que, a causa del tracte rebut, li era molt més fàcil sentir-se alvocat o kiwi que no pas albercoc.