Els fills i les filles també moren

SR. DIRECTOR:

El dia de Tots Sants vaig rebre un whatsapp, d’aquells que de tant en tant entren com petits tresors que acaronen l’ànima. Parlava del veritable sentit d’aquest dia, lluny del maquillatge que tossudament vol amagar la mort amb llaminadures, caricatures i disfresses. El missatge demanava fer un brindis pels éssers estimats que ens han deixat: avis, pares, tiets cosins, germans...

I jo m’agafo als punts suspensius i em pregunto, per què no dir-ho també? Els fills, les filles també ens poden deixar, abans d’hora, quan encara no els toca, primer han de marxar els pares, les mares. Ens fa tanta por! Creiem que la mort d’un fill o una filla ha de ser tan dur que no gosem ni pensar-ho, ni saben quines paraules de consol són les adequades... punts suspensius.

En converses entre amics quan es parlava dels fills, que si això o allò, feia els meus comentaris també del meu fill, de vegades de la filla morta... punts suspensius. Es feia un silenci dens o potser a mi m’ho semblava, vaig deixar de parlar d’ella per no incomodar ningú. Vaig sentir que la nostra llengua tenia un nom per als qui perdien els pares: orfe/òrfena, per als qui perdien la parella: vidu/ vídua, però no existia una paraula per als pares que perdien un fill o una filla... punts suspensius? Tabú? Sí, he perdut una filla però jo no m’he perdut.

Sí, la meva filla és morta, però jo no. Estic molt agraïda d’haver compartit els 34 anys que va viure. Vaig aprendre molt d’ella, de la seva força, de les seves lluites... punts suspensius. Per a què una paraula per anomenar la mare o el pare que ha perdut un fill o una filla... més punts suspensius? No em cal, en tinc prou de cridar el seu nom, jo era la mare de l’Ester.