Ja no som l'excepció d'Europa
Sr. Director:
Ja no som l’excepció d’Europa. Aquesta frase l’hem sentit desenes de vegades, com si ens servís de consol que hi hagi països que portin convivint amb la ultradreta abans que nosaltres.
Perquè ara tenim la ultradreta present al Congrés. Realment és molt més greu del que sembla perquè: en quin moment s’han normalitzat els seus discursos? En quin moment ens ha semblat normal que ells diguin a qui hem d’estimar, que ens donin discursos racistes amb dades falses i que ens diguin que si ens agredeixen i van borratxos no és el mateix –perquè clar, van borratxos–?
Aquesta ultradreta ens dirà a nosaltres com pensar, com viure i fer que odiem el que ha vingut aquí a buscar-se una vida millor. Perquè segons ells, ens està robant el pa quan és igual de treballador que nosaltres, perquè és més fàcil buscar falsos culpables que solucions.
Aquests que pretenen posar- nos a cosir només a les dones perquè així no ens oblidem d’això que ells anomenen “càncer”, perquè el que els aterreix no és més que la IGUALTAT. Aquesta ultradreta, que mentre veu que els hospitals a Andalusia tenen problemes, prefereixen donar diners a aquest art que anomenen torejar, la qual cosa realment no és més que torturar i assassinar. Perquè art és un poema de Lorca, aquell al qual dediquen hipòcrites publicacions el dia del seu aniversari però lloen el senyor que el va manar executar per ESTIMAR.
No consola ser com la resta davant de la discriminació, el que consola és l’esperança que algun dia tornem a ser l’excepció d’Europa.
