A la meva escala hi falta gent
Imatge aèria de Lleida des del barri de Cappont.
Sr. Director:
Fa més de vint anys que visc en una comunitat de propietaris. Mai no m’ha agradat ficar el nas a casa de ningú, i recordo que els primers dies, i també els primer mesos, saludava els veïns i no sabia de quin pis eren. Però, ara sí, la vida m’ha portat a conèixer cada un d’ells, i molt.
El motiu d’aquesta carta és per la gent que hi falta, no per la que encara tinc a prop. Fa pocs dies ens va deixar la Isabel, una persona estimada per tots. Volia fer els 90 i tenia ganes de celebrar-ho. No hi va arribar. Poques vegades he conegut persones com ella. Sí, ho sabia tot de tothom i xerrava molt, però et feia riure de vegades amb les seves paraules enrevessades. Per exemple, anomenava les verdures “torturades” en compte de triturades, i així tantes i tantes paraules que ara mateix no puc recordar.
Al sentir-la et venien ganes de riure per la manera en què s’expressava. Tenia una veu forta, l’esperit valent i era lluitadora i molt activa fins que la malaltia la va frenar, ja que amb el seu cap despert estava sempre al corrent de l’actualitat i llegia el diari amb gust i interès. A ella mai li faltava preguntar pels meus fills i per la mare, hi pensava molt i és d’agrair. Et trobaré a faltar, Isabel, com tots els veïns que han marxat de la meva escala, que no són pocs. Cada persona té un do especial, una història particular i una estimació diferent, però totes ocupen un raconet del meu cor.
