En record de l'11 de desembre del 2017

SR. DIRECTOR:

En l’article Museo entre todos. El sentido político, publicat al març d’aquest any 2019 a Nodo Cultura. Museos y Patrimonio, Beto Díaz ens diu que els museus han d’incorporar altres narratives que qüestionin les veritats establertes com a forma de posar a prova com entenem el món en què vivim i com hi participem.

Doncs si aquesta és la tendència de la museologia en un marc museístic obert i poc estructurat en què conceptes antics com ara fronteres (administratives o polítiques) no són més que la mostra d’un anacronisme que té poc a veure amb el present, com pot ser que l’11 de desembre del 2017 el Museu de Lleida fos ocupat per forces policials i que això es fes amb una estratègia d’acció antiterrorista? Aquesta és la pregunta que encara ens fem molts i a la qual no trobem resposta.

Les imatges d’aquell matí plujós i fred seran difícils d’oblidar, tant per al personal del Museu de Lleida com per als qui vam assistir amb impotència a l’ocupació armada d’un equipament cultural, en una experiència inèdita en un país de l’entorn europeu i en un context de pau. El més important d’aquell dia no va ser que una munió d’emboçats amb subfusells protegissin (encara no sabem de què) uns quants tècnics (pocs) aliens al Museu... El que transcendirà d’aquell dia a la història de la Cultura, dels museus i d’Espanya, serà com era aplaudida una acció d’aquestes característiques per moltes persones titllades d’intel· lectuals i progressistes, meravellades amb les possibilitats d’humiliació que donava l’article 155 de la Constitució Espanyola.

Aquell dia vam tenir la sensació que a l’altra banda del Cinca i de la Clamor, alguns d’aquells que durant segles havien compartit amb nosaltres espais, economia, tragèdies i èxits, ja no ens sentien com a membres de la mateixa comunitat, aquella que sempre havia permès l’enriquiment d’un territori que, allunyat de les dos capitals, s’havia vist manta vegades abandonat a la seva sort. Havien decidit que allò ja no existia. De fet, havien decidit canviar el relat i defensar que no teníem dret a enorgullir- nos d’allò que fins aleshores havia estat comú.

Abans de la data que avui recordem, una sèrie d’objectes, en el seu dia propietat de les monges santjoanistes de Sixena, servien per explicar l’evolució social, política i econòmica dels pobles a una i altra banda d’allò que no era frontera sinó camí. Des de l’11 de desembre del 2017, el relat s’ha reduït centrant-se en la història de l’orde religiós fundador del monestir, i que va abandonar Sixena fa molt més de cent anys i la d’uns reis i reines que, mal que pesi a alguns, eren comuns a les persones que habitaven els cursos de les valls del Cinca i del Segre. Malgrat tot, el passat és tossut i ens pertany a tots i el present continua farcit d’experiències i espais compartits als quals nosaltres no volem renunciar.