Petició als jugadors del Lleida Esportiu

Sr. Director:

L’hivern ja és aquí. Fred, boira... Sóc soci de tribuna del Lleida Esportiu, igual que els meus fills. Si guanya el Lleida, s’ha instaurat el costum de, jugadors i gràcies als Rudes, picar de mans a l’estil islandès (Eurocopa 2016). Fins aquí, d’acord. No arriba al minut de ritual, però, guanyin, empatin o perdin, una altra nova tradició s’ha arrelat fort: els jugadors piquen les mans amb tots els aficionats que així ho desitgin. Primer van començar des del gol nord fins a l’entrada a vestidors, a tribuna. Ara ja comencen a saludar des de mitja grada de general.

L’escena no baixa dels cinc minuts mínim. Si escric això és perquè els meus fills esperen l’anhelada salutació a l’escala de vestidors. Últim punt possible. Els nens, això sí, no fan distincions. Saluden per igual jugadors, Mossos d’Esquadra, assistents o fotògrafs de premsa. El lector ha de considerar que aquest humil soci porta ja cent deu minuts a l’estadi (arribem cinc minuts abans per escoltar l’himne). Egoistament, espero i desitjo que no s’ompli el camp, perquè són capaços de començar a saludar sortint de gol sud. Els pares som éssers humans, i encara que no ho sembli, també patim el fred, i desitgem descansar al sofà després d’estar dos hores veient el Lleida contra l’Ebro (amb tots els respectes per a l’Ebro) bàsicament per acontentar les il·lusions de la nostra prole. Si us plau, jugadors del Lleida Esportiu: saludin, però corrent, no s’hi recreïn. Els pares també mereixem descansar. I, aquest any... A Segona A!