“Braseria Casa Tere i els pobres”
Sr. Director:
El dia 28 de desembre vaig visitar el restaurant Braseria Casa Tere de Lleida. Em va sorprendre que tot just a l’entrada del menjador del restaurant hi hagués una taula baixeta plena de cassoles amb menjar cuinat, ja que una criatura hi pot posar les mans i jugar-hi. També, a les persones adultes, els pot caure bava i altres coses. Després d’esperar més de quinze minuts, un senyor que manipulava uns bocins molts grans de pernil desossat, sense guants ni cap mesura d’higiene, em va dir, amb un to molt benevolent i caritatiu, que, si tenia gana, em donaria menjar, que m’esperés un minut. Tenia gana i em podia esperar, però no volia caritat, podia pagar el menjar que demanés. Després de deu minuts, ningú em va dir res. Vaig marxar fent-me una pregunta i una reflexió: si Sanitat ho sabés, permetria que el menjar es trobés exposat d’aquesta manera? I la reflexió: a Casa Tere els pobres fan pudor i no els accepten. Jo feia la “pinta” de pobre, no vaig ser acceptat.
Molt a prop, el restaurant Brasa d’Or. Estava totalment ple. Els quedava una taula que em van oferir de seguida. Em van atendre i tractar de meravella, sobretot la cambrera amb un nom lluminós, l’Alba. Gràcies. Per a l’Alba, la cambrera del restaurant Brasa d’Or de Lleida: “Avui, i només avui, aixeco els ulls i admiro el teu somriure. Somriu que et farà més bella. Somriu que et farà més feliç.”
