La logoteràpia

Sr. Director:

Arriba la diada de Reis. Molta gent té dubtes a l’hora de triar regals. És per això que faré un suggeriment: El centro en la figura, d’un autor que trobo molt interessant, en Viktor Frankl, un psiquiatre austríac mort fa vint-i-dos anys. La seva obra més coneguda, L’home a la recerca del sentit, explica la seva estada en diferents camps de concentració, entre els anys 1942 i 1945. Una experiència vital que va batejar sota el mot que he situat al títol de l’article. No puc ni imaginar-me què deuria sentir al seu interior quan va poder retornar a casa. És per això que trobo cabdal un pensament seu. Defensava que viure és sentir la responsabilitat d’afrontar correctament els problemes que es van presentant. Ell va saber afrontar-ho de manera adient a fi i efecte d’afegir un altre sentit a la pròpia vida. En el benentès que la clausura en un camp nazi devia ésser molt més que traumàtic. La logoteràpia li va permetre contrastar la relació directa entre l’estat d’ànim i la capacitat personal per a conservar-se immune. En unes circumstàncies tan terribles no deuria pas esdevenir tasca fàcil. No tenint a l’abast la possibilitat de canviar una situació tan dolorosa, és clar que se’n va poder sortir amb una gran dosi d’actitud positiva. Ben bé, una altra frase seva ofereix una magnífica eloqüència: “Les runes, massa sovint, són les que obren les finestres per veure el cel.” Dit altrament, a qualsevol de nosaltres ens ho poden arrabassar tot… Llevat la darrera de les llibertats humanes: elegir l’actitud personal enfront d’estones duríssimes per tal de cercar i trobar el camí adient. A partir d’ací, malgrat que sembli fàcil, la vida arriba a tenir sentit i un cert propòsit de lluita i il·lusió. En darrera instància, els responsables reals de l’ànim de qualsevol presoner no passaven precisament per causes psicològiques, sinó en la força íntima que un mateix treia del seu interior. Per tot plegat, Frankl defensava que la recerca d’un sentit vital constitueix una força primerenca i no pas una racionalització –en segon terme– dels impulsos o instints. A cops d’anar-te endinsant en el pensament d’aquest autor, arribo a concloure que generalment estic molt lluny de tenir un cap ben moblat. No puc ni imaginar-me –a mi mateix– en un tràngol semblant. Dit això, bon any nou a tots els lectors i que els Reis us siguin tan esplèndids com hàgiu merescut. I si no és així, conformeu- vos amb el carbó o les escorrialles.