La costa de gener...
SR. DIRECTOR:
La temible costa de gener ja és aquí, i com cada any, ens ha deixat secs i més pobres que mai. S’imposarà una supervivència monetària, física i mental, per a diversos mesos per endavant, ja una vegada passades aquestes festes tan esbojarrades quant a despeses. No ens enganyem, aquestes despeses moltes vegades són supèrflues i moltes vegades sense cap sentit coherent a la nostra dignitat humana, a malgastar sense més ni més, i a la babalà. Això sí, les nostres panxes han crescut pels tiberis i el colesterol i sucre estan pels núvols, i l’autoestima per terra, però lamentablement tot allò bo passa i després, no en queda res, o en queda molt poc. Però, això sí, amb les butxaques dels pantalons esquinçades, que és igual que siguin de marca i els hàgim comprat de rebaixes, perquè no podrem treure’n ni un maleït euro més. I que ens imposarà inevitablement a un suplici molt més gran, quan la nostra estimada targeta de crèdit per aquests dies no la podrem tocar per com de calenta i cremada deu estar pel mal tracte rebut en aquests dies de terribles despeses, en què ella seguirà inevitablement els passos de les nostres pobres i foradades butxaques. Ai, la nostra existència vital humana!, que sense diners és tragèdia, i va encara en augment, amb la terrible i costeruda pujada de gener. La veritat, un mes maleït entre els maleïts, en què el seu infinit és insaciable i demolidor, d’infaust record per a la majoria dels mortals, i que quan encara veus que van passant els mesos, continua sense arreglar-se la pèrdua de diners i la seva consegüent condemna a passar-les fotudes sense un remei absolut, però esperant la següent paga doble, si no està ja gastada abans d’hora. Però hi ha una frase molt irònica del poeta llatí Juvenal Decimus que diu: “Els diners es ploren amb una tristesa més profunda que als amics o als parents.” Quanta raó tenies, Decimus... Ell sí que sabia en aquella època navegar entre dues aigües, però això sí, molt encertadament, el bandarra.
