Versió 2.0

SR. DIRECTOR:

Quan un partit polític comença a fer bandades ideològiques a dreta i esquerra, tard o d’hora ha de pagar peatge electoral, social i polític. Li toca emmirallar-se davant d’una societat que li demanda i passa factura: per què bescanvia un panorama visceral-emocional per un panorama molt més racional i crític? Al principi, el partit polític pagarà peatge a les eleccions en forma de pèrdua de vots. Més tard, i si la seva actitud de bandada es fa crònica i no canvia de tarannà, seran els militants i alguns alts càrrecs del partit els que deixin, d’una manera o altra, la primera línia de la trinxera ideològica, aquella que sempre és més dura i on s’han d’encabir totes les confrontacions. Ningú pot estar tota la vida enfrontat, enutjat i emprenyat. Ningú pot passar-se la vida convertint els seus adversaris polítics en eterns enemics, això acaba amb la paciència i, fins i tot, amb la salut de qualsevol. Tot això ho vam veure en un partit polític que, encara avui, no tenim clar si és lliberal o si és dreta pura i dura. Bé, dir “no tenim clar”, no deixa de ser un eufemisme. Ara, tenim un altre partit que resulta ser la versió 2.0 d’aquest fenomen, ja que la seva bandada la fa com si fos el tall dins un entrepà; és a dir, entre el partit versió 1.0 i un altre partit que encara no ha tingut la necessitat d’entrar en aquest joc de la bandada, ja que el seu discurs, per agressiu que sigui, li dóna una “línia editorial” en què pot aglutinar l’argument discursiu dels tres partits a la vegada. En un futur no gaire llunyà no li quedarà cap altre remei que entrar en el joc de la bandada i, així, ja tindrem la versió 3.0. Ja se sap, no n’hi ha dos sense tres i el conjunt dels tres partits polítics, ideològicament parlant, sempre ens semblarà o els veurem com si fos només un sol partit. És a dir, tres versions d’un mateix programa.