Segur que la baixa natalitat hi té alguna cosa a veure?

SR. DIRECTOR:

Aquests dies s’ha estat debatent molt sobre el cas de l’escola Cervantes. Segurament en molts claustres ha estat el tema de conversa principal i en altres s’han esgarrifat i pregat al “sant” de l’educació perquè aquests infants no acabessin a les seves escoles. Fet que em preocupa encara més que la decisió mateixa de tancar o no el col·legi. Lleida s’ha convertit en una ciutat amb ciutadans de primera i ciutadans de segona, i això s’ha permès i induït des de la mateixa administració. Som la segona ciutat amb més segregació escolar de tot Catalunya (darrere de Salt i davant de Terrassa) i el mapa escolar, la lliure elecció de centres per part de les famílies i la no obligatorietat de portar els fill/es en aquelles escoles que es consideren de màxima complexitat només ha contribuït a agreujar la situació.

A la capital del Segrià conviuen actualment 26 centres d’educació infantil i primària públics (27 si tenim en compte l’escola Alba que, tot i no formar part del municipi, és l’escola que molts dels veïns/es de Lleida han triat per als seus fills/es) i 14 de concertats. Aquesta gran oferta d’escoles concertades –amb diners públics– i de lliure elecció per a les famílies ha desequilibrat la balança en benefici dels que més tenen. Les darreres acumulen un alt percentatge d’alumnat pertanyent a sectors socials posseïdors d’un capital social i instructiu per sobre de la mitjana (classe mitjana benestant), mentre que les primeres concentren majoritàriament alumnat pertanyent a sectors socials desfavorits. Per tant, podem fins i tot parlar de dos tipus de segregació.

La segregació dels “ciutadans de primera” en escoles concertades i la segregació dels “ciutadans de segona” en escoles públiques. La segregació escolar no només té efectes negatius en el sistema educatiu, sinó que, a més, condiciona les expectatives i trajectòries educatives dels/ les estudiants. En una escola com la Cervantes, els infants (tant dins com fora de l’aula) estan exposats a una única realitat: la pobresa i dures condicions del context que els envolta. Només es relacionen amb un tipus d’infants, les mares i pares responen a un perfil concret (sovint analfabets) i les feines i expectatives de futur són força limitades, ja que es tracta d’un indret de la ciutat on predominen l’atur i les activitats il·lícites.

Per sort o per desgràcia, puc parlar des de l’experiència. Vaig néixer i créixer al barri antic de Lleida, la meva primera escolarització va ser al Cervantes i, tot i que no ho recordo com una experiència traumàtica, totes les coses que vaig veure i aprendre durant aquells anys no permetria mai que les aprenguessin els meus fills. Abans dels set anys vaig descobrir que “el caballo” del qual es parlava al barri no era un animal, o que “tenir el mono” no tenia res a veure amb el zoo. A més, si algú deia: “aigua!”, no volia pas dir que estava assedegat, sinó que s’apropava la policia. Podria afegir tants exemples com anys vaig passar al barri i tots continuarien justificant la necessitat de desvincular l’alumnat d’aquest nucli tan contrari a l’educació.

La comunitat docent tenim molt clar que l’educació i la intel·ligència van molt lligades, no només a l’escola, sinó a les relacions socials i familiars, a l’entorn i a les experiències de vida. Tenint en compte aquests factors, ¿creieu que els nens i nenes que passen la major part de la seva vida al centre històric poden desenvolupar plenament les seves capacitats i intel·ligències de manera saludable? Estic convençuda i agraïda de la bona tasca docent que duu a terme l’equip educatiu de l’escola Cervantes. No obstant, l’escola no és l’únic factor important a què estan exposats aquests infants. Es mereixen poder albirar un futur millor i el barri no els ho proporcionarà, per tant s’han de plantejar alternatives.

Està clar que la solució a la segregació escolar no és el tancament d’escoles públiques –abans s’haurien de retirar molts concerts–, i que l’excusa per tancar l’escola Cervantes no pot ser la baixa natalitat, ja que és precisament la zona de la ciutat amb la taxa més elevada. El que sí que és cert és que les condicions i ubicació de l’edifici han condemnat l’escola a un estat de segregació permanent. Per tant, o es duu a terme una reubicació del centre cap a una zona més accessible i susceptible d’integrar en el mapa escolar (per exemple Sant Martí, al costat de l’orfeó) o es duu a terme un veritable pla d’actuació eficaç, just i respectuós amb el barri. Però, mentre això no passa, no podem seguir privant els nens/es dels seus drets. Actualment, gairebé el 100% dels escolaritzats al Cervantes no acaba els estudis de Secundària. I creieu que això és degut a la seva baixa formació? Doncs no, és degut a la segregació. Mai s’han relacionat amb nens/es d’altres barris, d’altres perfils i/o d’altres contexts socioeconòmics i, en arribar a l’adolescència, són incapaços de fer-ho. El fracàs escolar és aterridor en aquest col·lectiu. Quant de temps més ho permetrem?