Mitja vida dedicada a ERC

SR. DIRECTOR:

Per què dic mitja vida? Doncs perquè és així, ja que amb 16 anys, en tinc 44 avui, ja militava a les Joventuts d’ERC a la Seu d’Urgell amb tot un grup d’amics i amigues entre les quals m’agradaria destacar en Xavi Galabert, en Climent Miró i en Jordi Brescó. Destaco només aquests tres companys pel fet que cap d’ells milita a ERC avui mateix.

Durant aquells cinc trepidants i joves anys vaig ser cap local de les JERC, i ja us puc assegurar que vàrem aprendre molt, vam fer molta feina i molt de rebombori en uns moments en què el nostre partit tenia una desena de diputats al parlament i només un sol regidor a la Seu, l’Amadeu Nadal.

L’any 2000 vaig iniciar la meva entrada a l’ERC sènior. Al cap d’uns quants anys més, colze a colze amb en Francesc Viaplana, vàrem agafar el compromís de reanimar i reviure un partit que a la Seu estava en estat crític i tocat de mort.

A partir de llavors he viscut un munt de campanyes electorals, he enganxat incomptables cartells, els dits sempre plens de celo o scotch, om li diuen ara, enfilat sempre molt amunt per tal de poder penjar la pancarta més alta, o per col·locar alguna estelada l’11 de Setembre. Tot això amb l’única motivació del fet de pertànyer a la nostra formació política.

Durant aquells temps el meu cotxe va sofrir un parell de trencadisses del vidre de davant degut als cops de l’escala de trams que rebia constantment pel fet d’anar amunt i avall a tot drap.

Finalment arriba l’any 2012 i la gent ens fa costat i em dóna l’oportunitat de ser regidor durant quatre anys i així treballar incansablement per la meva ciutat i per Catalunya, tal com vaig prometre durant la presa del càrrec.

Tots aquests anys han estat molt especials en la meva vida, però alhora complicats i difícils, amb discussions i picabaralles contínues. Però vist amb perspectiva han suposat un gran aprenentatge del món municipal, vaig aconseguir noves amistats i ha suposat un creixement personal en coneixements polítics.

Avui mateix ERC governa a quasi totes les nostres institucions gràcies a l’esforç i dedicació de molts de nosaltres. Això ens converteix en un partit gran, i què passa quan això arriba?

Doncs passa que apareix el mambo, i amb ell comencen les travetes entre companys per tal d’assolir càrrecs que alguns mai havien somiat abans; notes els ganivets a l’esquena, arriben les traïcions d’amics (que hauries jurat que serien per a tota la vida) i el pitjor de tot, t’assabentes de com funcionen els partits polítics a l’ús i com blinden les seves estructures de poder per protegir els seus: utilitzant comissaris polítics que des de Barcelona marquen les directrius, fan i desfan llistes electorals i prenen decisions sobre el nostre territori.

Evidentment jo coneixia aquest joc brut de la política i l’individualisme que això pot comportar, però sincerament penso que s’han superat unes línies vermelles del tot intolerables a nivell ètic i personal, almenys per a mi. Arriba un moment que si et rebel·les contra aquest cruel sistema i ets combatiu i crític, la teva pròpia direcció deixa d’escoltar-te, et considera un adversari polític i t’envien directament a l’ostracisme polític, fins al punt que arribes a pensar que ets tu qui està errat, a contracorrent i equivocat.

Doncs en aquest estat em trobo jo ara mateix. Actualment no comparteixo la línia del partit a nivell local i no vull ser corresponsable de les seves decisions en un futur. Sincerament, no comparteixo la seva visió de tot plegat.

I quan en un lloc no ets sents còmode, respectat i a gust, el millor que un pot fer és marxar-ne. Per això, faig pública la meva baixa voluntària com a militant d’ERC.

Aprofito per agrair les mostres de suport que he rebut d’una part de companyes i companys de camí, després de conèixer la meva difícil decisió, de la qual estic totalment convençut, ja que en segons quins jocs d’interessos i balls de cadires jo no estic disposat a participar-hi.

A totes i tots us comunico que, si alguna cosa canvia, pot ser d’aquí a uns quants anys, tornarem a la càrrega. Ara mateix no pot ser...

Salut i República!