Ens podem permetre el luxe de perdre l'agricultura?

SR. DIRECTOR:

Aquests dies, els que fullegeu els diaris deveu haver notat que el sector agrari s’ha alçat. Ho ha fet després de moltes campanyes seguides en què el fruit del seu treball, la fruita dolça, que és un dels productes més importants dins el sector agrari de la plana de Lleida, suposi uns ingressos per al pagès molt per sota dels costos de producció.

El preu que percep qui treballa la terra no para de baixar, mentre que els costos de mantenir-se fent la feina que estima no paren de créixer. Els preus que paga el consumidor multipliquen per 6 o per 7 el que rep el pagès. I sí, el sector del camp, de forma massiva i unitària, s’alça per reclamar uns preus justos per als seus productes, ni que sigui a costa de lluitar contra les sacrosantes lleis del lliure mercat. Si és que es pot parlar de lliure mercat quan el que hi ha són pràctiques d’oligopoli de facto.

Un lliure mercat, que amb la dificultat de trobar un relleu generacional en moltes de les petites i mitjanes explotacions, ha dut a una progressiva concentració de terres en poques mans, sovint amb l’entrada de capital inversor aliè al sector. Un lliure mercat que expulsa els pagesos de la seva feina. Pagesos que no volen viure de la subvenció, sinó del fruit dels seus esforços.

L’actual crisi de preus accelera aquest procés que porta a altres problemes. El sector agrícola pot ser petit en nombre de treballadors, però al Segrià i comarques veïnes és el pal de paller sobre el qual se cimenta una potent indústria agroalimentària i sobre la qual pivota el conjunt del sistema econòmic, serveis inclosos.

La crisi del camp, per tant, afecta tot el sistema econòmic d’aquestes comarques. I les derivades van molt més enllà del sector, ja que és un procés que mena a dinàmiques que haurien de posar els pèls de punta només de sentir-les: creixement de l’atur, despoblament rural, abandonament i assilvestrament de terres…. El futur és un erm infinit?

La gestió que el pagès fa de la terra no només té un impacte en els seus ingressos, sinó que alhora genera un paisatge humanitzat que és bell per si mateix, un territori que, a més, en limitar per les pràctiques culturals el volum de matèria inflamable, és el millor tallafoc per als grans incendis, com es va demostrar recentment amb el foc que arrasà la Ribera d’Ebre fins que fou aturat pels conreus d’olivera del sud del Segrià. Com diu el clarivident Marc Castellnou: “No té cap sentit acumular població a la costa i haver-los de portar els aliments, l’aigua i l’energia, i tenir l’interior despoblat, amb incendis que correran fins a la costa i faran caure aquella economia.”

No és que el sector de la fruita sigui útil i necessari, sinó que és imprescindible –i ho és per al conjunt de Catalunya– en termes econòmics, socials i ambientals.

Responent a la pregunta que encapçala aquestes ratlles: qui es cregui que aquest país pot tirar endavant sense un dels seus sectors estratègics perquè li sembla que li queda molt lluny, que pensi què passaria si tanqués la SEAT o com perd el cul Barcelona pel Mobile World Congress. La pagesia és al territori quelcom més important i bàsic. O sigui, la resposta és un NO rotund.