Ara que han passat 10 anys...

Sr. Director:

Durant els últims anys he anat descobrint que hi ha persones que mai ens deixen, que són eternes. Ens resta la seva veu, la seva essència, ens acompanya el seu record, el seu somriure. Els sentim cada dia en un acompanyament simbòlic, tot i que no físic, i així anem tirant, vivint feliços amb les nostres cicatrius.

Ja fa 10 anys que vas partir, pare, marit, avi, amic, tiet, cunyat, però parlem de tu sovint, però no pas amb pena, com deia Martí i Pol, de com ens vas deixar. I és en aquest desè aniversari que he pensat a homenatjar tots aquells qui pateixen una pèrdua, dia a dia, i pels qui lluiten però perden la batalla. I pels qui la guanyen, endavant! Sempre val la pena lluitar. I és així com et reto homenatge, perquè aquest és el llegat que ens has deixat: lluita i coratge, supervivència en estat pur. Ara puc dir que la pena sempre hi serà, fins al nostre últim sospir, fins que ens retrobem.

Però ha mutat, forma part de les nostres vides, amb una alegria per viure que ja no ens omple de culpa, per riure quan toca i plorar quan ens convé. Han estat 10 anys amb massa càrregues, però n’hem tret coses molt positives. Hem après a valorar encara més allò que tenim. Hem après que hi ha moltes persones sense empatia, sense intel·ligència emocional. Hem après a perdonar. Hem après que cada dia hi ha molt per aprendre. Això no treu que, en alguns moments, ja no sentim ràbia, que encara hi ha instants puntuals que ens preguntem per què. Però, certament, acabem acceptant que la vida és així, així de cruel, però també màgica, així de dura, però també una gran aventura, de vegades amargant, però amb molts instants de dolçor. Va per tu, pare, i pels qui van lluitar i van perdre, i pels qui ho fan i ho aconsegueixen. Aquest és, simplement, el meu petit i humil homenatge.