Educació o luxe?
Lleida
Alumnes a l’entrar en una aula al juny per afrontar la selectivitat a la UdL.
SR. DIRECTOR:
Ens trobem al segon trimestre de segon de Batxillerat, i ara comença també el compte enrere cap a la selectivitat. El temps escasseja i anem a contracorrent.
M’assec davant de l’ordinador i teclejo “graus universitaris a Catalunya”, d’aquesta forma inicio aquella meravellosa etapa d’intentar esbrinar a què em vull dedicar. A continuació, la curiositat em mata i miro preus, ja que, al cap i a la fi, és un factor que ens condiciona. Estem tots més que avisadíssims que estudiar un grau universitari resulta un gran esforç econòmic per als nostres pares. En cap moment m’oposo al fet de pagar una milionada pel simple fet de seguir formant-me, és un fet normalitzat. En lloc de veure-ho com una despesa, ho considero una inversió a llarg termini. Vet aquí quan una exalumna, ara universitària, ens visita i, innocents de nosaltres, li preguntem quan paga de matrícula, m’enutjo al saber la resposta. Un terç del que paguem nosaltres! I resulta així a la resta del país.
Així doncs, per reivindicar-me envers aquesta injustícia he volgut manifestar-me per tal de crear consciència i demanar no ser víctima d’una Catalunya que es permeti perdre futurs i futures promeses per qüestions econòmiques.
