Esclaus de piles

SR. DIRECTOR:

Robots, companys, drets, esclaus, andròmines, algoritmes, emocions, eficiència, desconfiança, expectatives... i a partir d’ara, què? Busquem l’ajuda de les màquines, que ens facin la feina bruta, la més pesada, la desagradable, que ens facin les operacions matemàtiques, que ens carreguin els camions, i que ajustin els cargols a les fàbriques, i al mateix temps, els posem cara i ulls, els posem nom i les fem parlar. Aparença humana amb la intenció de què? Robots cambrers, conductors, robots de companyia, robots operaris per a les feines més bàsiques i les més repetitives, i també per ser el més eficaç dels soldats. La convivència és inevitable i hem de saber el lloc de cadascú, la persona i la màquina, on hi ha els límits. El robot serà més ràpid i més fort que l’ésser humà i a més tindrem la intenció de dotar-lo de sentiments o alguna cosa semblant, o sigui, serà més fort i servicial i el programarem perquè ens estimi. Acabarà sent perfecte, i quan ja no ens agradi, doncs un altre.

Tot això em sobrepassa, sobretot quan penso en màquines cada cop millors, amb la capacitat de crear elles mateixes robots cada cop més perfectes, amb emocions i sentiments cada cop més a prop del que és humà, fins al moment que agafin consciència de la seva existència i de la seva condició d’esclaus, esclaus superiors als seus amos. Un tal Asimov va fer el 1942 tres lleis de la robòtica basades en la bondat cap als humans i cap a ell mateix. Però aquestes lleis no parlen de la bondat i interessos del programador, l’humà, que no sempre està carregat de bones intencions. I ara es discuteix dels drets i obligacions d’un robot, tal com fa dos mil anys a Roma es va parlar dels drets dels esclaus. És increïble com als humans se’ls deshumanitzava i als robots, tot el contrari, fins i tot, els buscarem l’algoritme de l’ànima.