Viatge al paradís

SR. DIRECTOR:

Aquell setembre va ser la pitjor època de la meva vida. Tot anava a pitjor i no podíem esperar més si no volíem que la nostra vida s’acabés allí. Havíem de marxar del nostre país, fugir. El nostre destí estava escrit: marxar o morir. L’únic camí per arribar a un futur millor era el mar. A l’altra banda ens esperava un futur d’esperança. Un home ens va poder portar en un senzill llagut. Potser si haguéssim pogut pagar més, hauríem tingut per un transport més segur, però la nostra economia no donava per a res més. Quan vam sortir, el mar estava en calma, però ben aviat vam tindre una desagradable sorpresa. Aquelles fortes i grans onades ens van omplir la pastera d’aigua. Pensàvem que no ens en sortiríem, i llavors uns llums ens van il·luminar. A la meva mare i a mi ens van poder rescatar i ens van pujar a un vaixell, però el meu pare es va quedar allí, empassant-se aigua fins que no va poder més... El mar se’l va engolir juntament amb molts altres que ens havien acompanyat en aquell esgarrifós i terrorífic viatge.

Quan vam arribar a terra ens van portar a un camp de refugiats, però allò no era vida. Una nit vam aconseguir escapar-nos i vam caminar per camins i carreteres fins a arribar aquí, a un poblet on tothom ens va rebre bé. Al principi trobava fantàstica aquella nova manera de viure. Agraeixo poder estar aquí, però no és com jo m’ho esperava. M’imaginava un paradís, un planeta completament nou, i tot i que per sort no hi ha guerra, sí que hi ha moltes injustícies. Hi havia gent que ens mirava malament pel color de la nostra pell. Encara avui continua havent-hi gent que cada dia intenta fer el nostre viatge i continua morint en el camí cap a un futur millor. Hem pagat un preu molt alt per arribar aquí. Jo abans em queixava per tot i no gaudia del moment, que és aquí i ara. No valorava allò que creia que era per sempre: la pau i la família.

El millor paradís no és a l’altre costat del mar. El paradís és a casa, el paradís és la pau.