Rabiosa actualitat

SR. DIRECTOR:

Puc ser sincera amb vostè? A casa les coses han canviat. Diria que mon pare està malalt. No sé ben bé què li passa. Està apagat, apàtic i no ens dona lliçons morals. Trobo a faltar els seus discursos i encara més els seus excursos. Quan pregunto què passa, obtinc el silenci per resposta, o sigui, res. Observo, miro i no entenc què hi ha. La mirada fosca del pare s’acompanya, ara, d’una foscor trista en els ulls de la mare. Els hàbits, les rutines, han anat canviant. Mon pare deu estar realment malalt, cada vegada passa més estones a casa. No hi estem acostumats. Ell semblava que hi fos de visita i ara és com un dijous, sempre al mig. No sé quina malaltia és. No es veuen píndoles, no es veuen receptes mèdiques ni recordatoris de visita. No sé quin metge el tracta, però necessita ajuda. M’he fixat que els veïns gairebé no ens saluden. Algú parla en veu baixa, de fet, més d’un xiuxiueja i sé que parlen de mi. El meu humor és del mateix color que l’expressió del pare i els ulls de la mare. El pare ara comença a sortir amb una carpeta sota el braç i retorna exhaust, distant, trist, ferit, ferit com de mort... Què l’està matant, què ens està passant com a família...? L’actitud de la mare ha millorat una mica. Ella té una expressió més calmada, una tristor serena o una serena tristor. El meu germà, en un atac de rabiosa veritat, m’etziba: som uns empestats! Mon germà la va encertar: som uns perdedors, uns mindundis, uns fracassats, una nosa social... La realitat és que el pare ha perdut la feina, no necessiten més oficinistes. No està malalt de cap malaltia que pugui curar un metge. No hi ha remei possible a la Seguretat Social. Mon pare és un aturat, massa jove per ser gran, massa gran per ser jove. La realitat, magnànima, em situa on sóc. Ma mare m’abraça, mon pare també, encara moix. Serem pobres?, no podrem fer res? Ma mare continua amb les moixaines i mirant el pare profetitza: “Ens en sortirem, la hipoteca està pagada. Tenim mig camí fet.”