Buscant respostes
Sr. Director:
Diumenge a la matinada vaig viure un dels moments més impotents de la meva vida. Érem al tren tornant de l’eufòric Carnaval de Sitges quan algú va començar a cridar. Ens vam dirigir ràpidament cap a la crida d’auxili: un adolescent envoltava amb totes les seves forces el seu amic, que estava disposat a tirar-se a la via del tren. “No vull continuar vivint, no val la pena”, repetia el noi, entre llàgrimes.
No ho vam dubtar, ens hi vam atansar, el vam abraçar i li vam demanar amb calma que s’assegués amb nosaltres. Som estudiants de 4t de Psicologia i, encara que sembli impossible, mai ningú no ens ha ensenyat com actuar davant d’una situació així. El vam ajudar a recuperar un ritme respiratori més calmat i vam dedicar la resta de trajecte a l’únic que aquest humil noi necessitava: que algú l’escoltés, l’abracés i li digués que tot sortiria bé.
Mentrestant, tot el nostre entorn es va revolucionar: els seus amics el renyaven i li repetien que deixés de cridar l’atenció. Altres viatgers es van atansar, amb un summe menyspreu i el van anomenar “gilipolles, retardat, estàs fotudament boig”. Seguint el suposadament encertat protocol marcat per a aquestes situacions, una de les meves companyes va trucar a urgències.
El noi, de tan sols 16 anys, continuava enmig d’una crisi d’ansietat molt profunda, amb convenciment de no disposar de més forces per seguir. Ens vam asseure a l’andana, el vam mirar als ulls i li vam descriure amb tota sinceritat com de valuós era i els milers de somnis que encara tenia per complir. L’ambulància no va arribar fins passada més de mitja hora. Els professionals sanitaris van aparèixer a l’andana acompanyats de quatre mossos i dos agents de seguretat. En aquell moment, un tren es disposava a arrancar i com no resulta irracional, davant d’aquest panorama l’adolescent es va afanyar, ens va donar les gràcies i es va allunyar en aquell vagó.
La situació resultava summament absurda. “Què pretenien?”, vaig tenir l’impuls de preguntar a aquell conjunt d’homes amb l’únic propòsit de realitzar una gloriosa contenció. Ni tan sols es van molestar a preguntar com estava el noi o on havia decidit anar. Entre rialles i indiferència van comentar “en fi, un borratxo més” i van marxar. Ens vam sentir tan impotents, tan consumides per la ràbia, que no vam poder sostenir el riure nerviós. Un nen havia intentat treure’s la vida i el sistema ni tan sols ho havia evitat. Tenint en compte que provenia d’una família desestructurada i d’un nivell socioeconòmic aparentment baix, m’atreviria a afirmar que aquest nen no rebrà ajuda psicològica en cap moment de la seva vida tret que, per descomptat, cometi algun tipus de delicte o resulti convençut que morir és l’única sortida possible.
Potser, llavors, ja serà massa tard. No deixo de preguntar-me què deu fer, on deu ser? Què se suposa que has de fer quan el sofriment i la desesperança s’apoderen de tot el teu cos? I per què el sistema, la societat, els humans, ens hem tornat tan fotudament freds? Segueixo a la recerca de respostes
