Pandèmia

SR. DIRECTOR:

Hi va haver una vegada un poble que va patir una epidèmia causada per un virus d’origen desconegut i d’una virulència excepcional. En un principi, les autoritats van afrontar el tema com si es tractés del virus d’un cep inusual, però, a causa de la ràpida propagació, aviat van haver d’admetre la singularitat i aplicar plans de confinament a la població per tal que la malaltia no s’escampés, així com crear cordons sanitaris que pretenien aïllar l’epidèmia i evitar un col·lapse de l’economia i, com a conseqüència, una revolta popular al no tenir accés la gent als productes de primera necessitat. Dins aquests cordons sanitaris, i també en els hospitals, es crearen espais diferents per separar els sans dels malalts i, aquests últims, en altres espais especials en funció de la gravetat presentada o, cosa que és el mateix, de la capacitat per sortir-se’n. Es restringí el moviment de persones i es gestionà les quarantenes. Mitjançant els mitjans de comunicació i les xarxes socials, el Departament de Sanitat informava periòdicament de l’evolució de l’epidèmia, cuidant les formes i reduint les baixes per tal de no crear alarma entre la població, ja prou espantada pel que veia i escoltava. Es temia la por generalitzada i les seves conseqüències. Per evitar nous brots, s’incendiaren encens i se sacrificaren animals domèstics, a excepció dels ramats, que tan sols es desinfectaven per no morir de fam. Es donava per fet que la malaltia era molt contagiosa i es temia que pogués córrer la notícia de la incapacitat per part del govern central per controlar-la i trobar un antídot. El personal sanitari emmalaltia en intentar ajudar els afectats, així com el personal que exercia funcions de control i seguretat, o el relacionat amb la distribució dels aliments i del material imprescindible. Els rics intentaven trencar el cordó sanitari posant, de manera evident i irresponsable, en perill la societat sencera. També n’hi havia que aprofitaven la confusió per robar, malgrat els controls establerts. Per tot plegat, semblava haver-se instal·lat un estat de guerra, creant-se una atmosfera d’una autèntica psicosi col·lectiva. La plaga que assolava el país, però, va fer

aflorar, alhora, un sentit de solidaritat davant la desgràcia que feia creure en el naixement d’un ésser nou. Un ésser en què hi havia més coses dignes d’admiració que no pas de menyspreu. L’epidèmia significà el punt d’inflexió d’una societat egoista, materialista, d’una societat malalta. Per primer cop, les persones s’adonaren com d’efímeres eren les seves vides, de la vulnerabilitat de la condició humana. La por a morir o a perdre un ésser estimat fou molt gran, i viure amb aquest ai al cor els despertà d’una llarga letargia. Un cop superada la pandèmia, el país, poblacionalment parlant, quedà devastat, malferit. No obstant, a poc a poc i gràcies a l’empenta d’aquest nou ésser, d’aquest ésser transformat, el poble va assolir aviat un nivell d’empatia entre els veïns, un veïnatge que mai abans s’havia donat. De manera que la nova gent avançà ferma i segura, més forta, cap a una societat més comprensiva i, en definitiva, més justa; perquè la realitat implacable de la mort iguala a tothom i la vanitat de les coses mundanes cedeix davant la nostra condició de mortals.