La des-Unió Europea

SR. DIRECTOR:

No puc estar més d’acord amb Jacques Delors (president de la Comissió Europea entre el 1985 i el 1995) quan ahir des de Twitter vaig llegir “Jacques Delors surt del seu silenci: El clima que sembla regnar entre els caps d’estat i governs i la falta de solidaritat europea suposen un perill mortal per a la Unió Europea. El microbi ha tornat. @afpfr #EUCouncil #CoronaVirus #Conseileuropeen”.

Efectivament, als seus 94 anys, Delors és conscient que falta solidaritat entre els estats davant d’aquesta crisi, fruit d’una manca de lideratge fort. I això deriva que cadascun vagi al seu aire. La meva impressió és que Europa, més que servir per al conjunt dels ciutadans amb projectes i iniciatives que reforcin el Club dels 27 en aquest context de globalització del segle XXI, el que realment està fent és discutir obertament qui serà la primera potència mundial. Davant de tot això, veiem com els caps d’estats de la UE miren d’arrabassar amb tot el que poden

en lloc d’anar més units que mai. Aquests tipus d’episodis recorden massa la caiguda de l’imperi romà. La UE es troba davant d’una incertesa de transcendència màxima i, segons la meva opinió, tot això no és més que el resultat de la falta de poder real per part de la Comissió. Europa no va tenir prou poder per imposar-se al govern de Pedro Sánchez i Pablo Iglesias i prohibir de facto la manifestació del 8-M a Madrid, quan tots recordem que setmanes abans ja s’havia suspès el Mobile World Congress de Barcelona per falta de garanties davant la possible propagació del Covid-19. Cada estat va a la seva i estats com Itàlia, un dels fundadors del que seria la Unió Europea, no dubta a demanar ajuda a Rússia i a la Xina, mentre sembla que Brussel·les s’hagi esfumat. Un cop superada aquesta pandèmia, la classe política europea haurà de fer una reflexió molt profunda: o som més Europa i menys estats o en un futur no gaire llunyà ja no pintarem res a nivell mundial.