Reflexions d'un metge jubilat sobre la pandèmia

SR. DIRECTOR:

Fa tres anys que estic jubilat, després d’exercir la medicina a Lleida durant quaranta anys. Aquests dies, durant el confinament, he tingut molt més temps per recordar, pensar i reflexionar. Recordo el setembre del 1971 –jo feia primer de carrera–, durant l’epidèmia de còlera a Barcelona, a l’Hospital Clínic, preparant centenars de llits i tones de sèrum. També, el dia 11 de juliol del 1978, en què jo exercia de metge de guàrdia. Els directors dels Hospitals Provincial (Santa Maria) i General Moscardó (Arnau) van reunir tots els col·legiats disponibles per atendre els cremats de la tragèdia dels Alfacs (270 morts). Però en tots aquests anys cap metge de la meva generació ha viscut una situació com l’actual. M’emociona veure els meus companys donant molt més del que la situació els demana, emocionats i aplaudint quan donen una alta o en treure un respirador i veure la població aplaudint cada tarda. I penso amb terror com estaríem si els governs de l’època haguessin desmuntat la sanitat publica.

Els verdaders aplaudiments van ser els de tots els que van sortir al carrer a defensar un dels drets més importants de l’ésser humà: el dret a la salut. En un país on les vagues mèdiques van ser sobretot per demanar més temps i mitjans per atendre els pacients. Crec que aquesta situació no s’acabarà quan ens desconfinin o inclús quan puguem tornar a la realitat diària. Vull pensar que es mereixerà una profunda reflexió de tota la societat mundial i guardar-ho en la memòria per no tornar a ensopegar amb la mateixa pedra en el futur.