Nosaltres no hem cosit mascaretes

SR. DIRECTOR:

Catalunya és, ha sigut, i serà un país solidari. Només cal mirar i/o llegir les notícies aquests dies. Quan cal, participem en maratons, caixes de resistència, curses i recaptes solidaris... Quan cal ajudar ho donem tot.

Per culpa de la Covid-19 s’han hagut de tornar a engegar mil i una campanyes per fer-hi front. Des de donar diners per a investigació o per poder tenir equips de protecció individual (EPI) per a tots els treballadors a qui els calia fins a fer pantalles de protecció en 3D, fer de voluntari per a qualsevol de les moltes associacions que han sorgit o cosir mascaretes com a barrera respiratòria.

Hem sortit al carrer a aplaudir els sanitaris, els nens, els botiguers, els repartidors de menjar, els escombriaires, els mossos, els bombers, les brigades municipals... a tots els que ara en diuen serveis essencials.

Des de casa, amb tota la família confinada, la primera setmana vam anar marcant uns horaris i unes feines per a tots per organitzar el dia (àpats, estudi, joc individual, joc familiar...) que només es veia una mica alterat pels pares, que tots dos pertanyem als serveis essencials i hi havia dies que havíem d’anar a treballar, i que al sortir aprofitàvem per comprar. Fins aquí, érem com qualsevol família confinada a casa, però encara teníem un neguit de pensar com podíem ser més valuosos aquests dies.

Dijous vam sentir una crida, pels mitjans, sobre que es necessiten, amb caràcter d’urgència, famílies que puguin acollir temporalment infants de 0 a 3 anys (després va ser fins a 6 anys) que podien tenir la Covid-19, que hi havien pogut estar en contacte o que els pares la tenien i no podien estar per ells. Se’ns va encendre la llumeta. Uns anys abans ja havíem fet de família acollidora. Ara ens tornaven a necessitar i vam decidir trucar-hi per oferir-nos. Divendres matí ens oferim. Divendres a la tarda ens confirmen l’acceptació. Divendres a la nit ens truquen perquè ens porten un nadó de 2 mesets. La matinada de divendres a dissabte, la “cigonya” ens torna a trucar a la porta. Una nena de 2 mesets i la seva bossa, amb una mica de roba, llet, xumets, 1 biberó, el carnet de salut i uns fulls amb una mica d’instruccions: com és, què menja i què li agrada.

A casa han canviat totes les rutines. Som 4, i la nena no para quieta mai, de braç en braç i “tiro perquè em toca”. No hem cosit mascaretes, però hem pogut (i encara ho estem fent) donar amor i família a una personeta que per diferents motius no en podia tenir, i ara, a més, agreujats pel virus. Els primers dies amb mesures de protecció i higiene una mica extremes, fins que van arribar els resultats de les anàlisis fetes on ens deien que no tenia el virus i, per tant, des d’aquest moment només amor i afecte, sense proteccions; tractem aquesta personeta com una més de la família. Ens diuen valents. No ho creiem.

De vegades cal afluixar una mica aquest ritme frenètic que portem i pensar en algú més que no sigui jo mateix o els meus. Hi ha gent que tenim a prop i a qui també els cal la nostra ajuda. Ja sabem que això (de l’acolliment) no durarà per sempre, també hi hem passat. Però per sort hem pogut anar mantenint un vincle amb els acollits anteriors i això fa que anem creixent com a família, encara que estigui repartida pel territori.

Només ens queda animar les famílies que puguin gaudir, igual com ho fem nosaltres, d’un acolliment. La recompensa està assegurada. Veure créixer feliç un nadó que necessita una família és molt més gran que la tristesa d’haver-li de dir adéu quan toca.