Culpables

SR. DIRECTOR:

Cada dia en arribar a casa després d’atendre malalts de la meva especialitat, tant de manera presencial com telemàticament, penso primer de tot en la meva família i que sense voler els pugui fer patir aquesta malaltia anomenada Covid-19, així com en totes les famílies a les quals avui en dia estem prestant servei perquè entre tots puguem sortir d’aquest estrès que afecta tothom en major o menor mesura. També, ja que els nostres dirigents no donen cap senyal per reconèixer la culpabilitat de la desorganització en la qual vivim, els diré que, com a metge traumatòleg, jo també em sento culpable del fet que en aquests últims anys no m’hagi adonat que amb la falta d’inversió i les retallades que han efectuat les administracions podríem arribar a aquest desastre.

Penso en els tancaments d’ambulatoris, en la falta de promocions de professionals des de fa més de vint anys, en la falta d’especialistes o, pitjor encara, en la marxa d’aquests a altres comunitats perquè els oferien un tracte millor, tant en l’àmbit personal com en l’econòmic, la falta de personal d’infermeria i auxiliars, la falta de mitjans, les llistes interminables de pacients pendents de cirurgia, les llistes de pacients per visitar que quasi no podíem ni mirar a la cara ni per saber quins ulls feien. Cal afegir a tot això el fet de pensar que si algun dia teníem un problema sanitari greu com aquest a Catalunya no tindríem prou llits per poder absorbir tots els pacients. Els llits són minoritaris en la sanitat pública i és la privada qui compensa el dèficit a Catalunya. Mai no ens hem queixat de la no-construcció d’hospitals nous ni que no s’augmentés la plantilla mèdica ni els mitjans a pesar de l’augment de la demanda.

Quan hem sortit a protestar amb cartells al carrer sempre pensàvem que la població no ens donava suport. La mateixa població que ara ens reclama i que nosaltres no podem atendre amb garanties. No ens vam plantar en el seu dia i ara tenim un problema sanitari que, recolzats en el nostre esperit altruista i servicial, estem intentant solucionar de la millor manera. No tenim els mitjans però ho superarem.

No tenim el suport institucional dels nostres dirigents però ho superarem. El que em causa més tristesa és pensar que ni nosaltres ni els nostres col·legis professionals en el seu dia vam fer tot el que era necessari perquè aquests dirigents no sanitaris entenguessin que estalviar un euro en sanitat és perdre vides humanes: la vida dels nostres veïns, amics, companys i familiars.

Val a destacar la ferida que aquest drama tant físic com espiritualment deixarà en nosaltres. No tornarem a ser els mateixos després d’aquesta pandèmia i jo també em sento culpable pel que està passant. La deixadesa en el seu dia va provocar aquestes profundes ferides que pregaria que mai s’oblidessin, com la grip del 1918, perquè això comportarà que, culpables o no, permetem que torni a passar.

Tots som més o menys culpables.