Als avis, àvies, padrins i padrines

Sr. Director:

Diumenge va morir el nostre padrí, als 89 anys, en un centre sociosanitari de Barcelona, com tants avis i àvies d’arreu del país, que estan marxant sols sense poder-los acompanyar en les seves últimes hores i sense poder-los acomiadar. El nostre avi va ser ingressat a l’Hospital de Sant Pau un divendres i dos dies més tard el traslladaven. Era major de 80 anys i tenia pneumònia. Ens van informar que no seria intubat ni el tractarien a l’UCI i que seria derivat a un centre sociosanitari, com tants altres avis i àvies.

No vam saber que l’havien traslladat, vam haver d’esbrinar-ho pel nostre compte, amb els nostres mitjans. Quan vam saber i confirmar on era, vam haver d’esperar quatre dies que ens truqués algú del centre i sis dies perquè ho fes un metge que ens valorés el seu estat mèdic. Sis dies en què no vam deixar de trucar a un número que mai ens responia i de presentar-nos a les portes del centre. Estàvem desinformats, no sabíem d’ell, tampoc ens hi podíem comunicar i ens informaven que no el podríem acompanyar en les últimes hores. Aquest era el final que havien dictat per al nostre padrí. Però potser, amb el que no comptaven, és que l’herència més gran que ens deixava era l’esperit de lluita i de superació de l’adversitat. És per això que vam batallar i batallar, i fruit d’aquesta lluita et vam poder acompanyar durant unes hores.

Per tu, padrí, i per tots els avis i àvies, ho seguirem fent.