En veu alta perquè s'escolti, deplorem la mort de l'ós Cachou

Sr. Director:

Enmig d’aquests dies de confinament ens hem vist sorpresos per la mort de Cachou, un exemplar d’ós bru de tan sols sis anys i nascut al Pirineu, un ós que tenia el seu dret legítim de viure lliurement, i no tan sols per ser una espècie d’interès prioritària, declarada protegida i en perill d’extinció a la qual hem de vetllar per la seva conservació, no per tot això només, sinó per ser una espècie més de la nostra biodiversitat que contribueix decisivament en l’equilibri natural, cada vegada, i malgrat l’expressió, més desequilibrat.

Part d’alguns sectors no han parat de tirar llenya al foc, acusant els óssos de totes les desgràcies a la ramaderia local. Tenint en compte que a hores d’ara poden oscil·lar al voltant d’uns 60 óssos al Pirineu, les dades oficials entre el 2018 i el 2019 sobre els atacs als caps de bestiar, atribuïts oficialment als óssos, es van reduir un 80%. En aquest sentit, cal dir que al medi obert, i per tant natural, totes les espècies s’han de preservar i que tothom sap que el risc de pèrdues múltiples per malalties, accidents i també la depredació per la supervivència són del tot habituals. També les administracions, especialment la UE, ajuden amb abundants subvencions als ramaders en les zones de muntanya de ramaderia extensiva, amb la condició que contribueixin en la conservació de la biodiversitat Això és així. Les morts de caps de bestiar repartides entre els óssos que tenim no arriben a un animal per ós a l’any, i només els góssos assilvestrats van causar la mort l’any 2018 de més de 500 caps de bestiar. L’ós és un mamífer omnívor i els vegetals suposen més del 80% de la seva dieta, i quan menja carn, majoritàriament, ho fa en forma de carronya, animals morts. Aquí podria haver-hi una solució en la reducció de pèrdues en la ramaderia si es creés un grup a l’administració que es dediqués a la gestió de les baixes ramaderes, com fan a Astúries i altres llocs.

Més enllà d’atiar el foc tirant llenya amb la finalitat de provocar incendis com haestat la mort de l’ós Cachou, cal cercar diàlegs per trobar solucions i no generar odis ni venjances sobre diferents espècies. Aquestes són a casa seva. Perquè si a algú pertany el dret a viure al medi natural és a la fauna silvestre, i ens hem d’adaptar per compartir-la. La ramaderia simplement es nodreix amb la seva activitat d’aquest medi que la natura sàviament sustenta.

Dit tot això, cal més que mai treballar en tots els àmbits a la recerca de la millor convivència, tenint en compte que durant milers i milers de segles l’ós ha viscut en aquest territori, començant per l’ancestre avantpassat ós de les cavernes (Ursus spelaeus), en cas contrari, si algunes persones persisteixen a voler dominar i posseir la natura, acabarem per ser destruïts com passa ara amb el coronavirus. Si no ens adonem que la nostra salut està íntimament vinculada a la salut de la natura, vol dir que no es veu la realitat més enllà dels interessos particulars.

La mort de l’ós Cachou és una conseqüència fatal, amb tota probabilitat d’una acció humana equivocada, que en primer lloc cal lamentar i que, si finalment es demostra el que sembla, també s’hauria de condemnar enèrgicament per part de les administracions competents araneses i catalanes per no deixar cap dubte del fet que un silenci els pugui convertir en còmplices. Nosaltres, com també totes les persones sensibles amb el medi ambient i respectuoses amb la fauna, ja hem lamentat i condemnat energèticament aquesta mort.

Si es confirma una mort antinatural, provocada, la pregunta llavors serà si caldrà que hàgim de demanar i exigir justícia.