Un confinament confitat

SR. DIRECTOR:

L’any 2020 ha estat un any ple de canvis, però, la veritat, la majoria no han estat positius. Sempre he pensat que els nascuts i nascudes a finals del segle XX seríem la generació del canvi social, els que, malgrat la rapidesa del món, l’estrès, les crisis econòmiques, etc., aconseguiríem que la nostra societat fos una mica millor i que recuperés alguns dels valors perduts darrerament.

Què ha truncat aquest canvi? Una pandèmia mundial “desconeguda”. Segons el meu parer, i ho intento, però encara no ho he aconseguit, no sé entendre com en ple segle XXI no som capaços d’adoptar les mesures òptimes per parar, ja no dic eradicar, una pandèmia. Quan dic mesures faig referència a testos, augment del nombre de rastrejadors a tot Catalunya, inversions econòmiques en els hospitals catalans (també els de Lleida!), contractació de personal sanitari amb una remuneració adequada... i així podria continuar amb un llarg etcètera. Ni sóc política, ni tinc intenció de ser-ho, però el que sí que he vist és que és necessari enviar a les llistes de l’atur uns quants polítics, per no dir tots. De moment, no n’hi ha cap que es preocupi pel benestar de la gent del carrer: els ERTO no arriben o arriben tard, les empreses i petits negocis estan més a prop del tancament que de res més i la majoria de la gent té por d’infectar-se i de no poder tirar endavant econòmicament i socialment.

És normal, perfectament normal, ja que els éssers humans tenim emocions, però el que no veig normal és un confinament domiciliari o total. Segons la meva opinió, la “nova normalitat” hauria de passar per fer proves PCR, ajudar tots aquells que ho estan passant malament (siguin d’aquí o siguin de fora) i mirar pel futur i el benestar de tota la població, cosa que a la comarca Segrià no s’ha fet pas. De moment, això no arriba, només arriben les restriccions.