Avui fa un any...

Sr. Director:

Amb el confinament hem destinat més temps del que ens agradaria a la televisió i a les xarxes socials. Tinc la sensació que vivim en un món fosc on només passen desgràcies. Tot i això, de tant en tant crec que val la pena reflexionar sobre les moltes coses bones que també ens acompanyen. Trobaríem moltes d’aquestes coses bones als hospitals d’arreu, perquè encara que no ho sembli, els hospitals també existien abans del torracollons de coronavirus. Dit això, us voldria fer cinc cèntims d’una cosa bona que va sorgir d’una cosa dolenta.

I és que tot just farà un any va ser el que podria catalogar com el pitjor dia de la nostra vida. A la meua parella li diagnosticaven un cavernoma cerebral que havia de ser extirpat. Pels que no heu sentit mai aquesta paraula, es tracta d’una malformació dels vasos sanguinis del cervell que pot donar lloc a hemorràgies cerebrals. Just el dia que començàvem vacances vam rebre la mala notícia que ens va caure com un gerro d’aigua freda. En aquell moment de frustració, la serenitat i empatia amb què vam ser rebuts pels professionals de neurocirurgia de l’Hospital Clínic de Barcelona van ser esperançadores, amb una barreja de realitat, seguretat i optimisme.

Per casualitats de la vida el van operar el dia abans que teníem planejat casar-nos, el 25 d’octubre. Vam avançar la data de la boda, que va ser, lògicament, molt diferent de la que esperàvem, però no menys especial. Agraïments a l’Ajuntament de Lleida per les facilitats donades en aquells dies tan delicats. I parlant d’elogis, no podré agrair mai prou la humanitat que va mostrar tot el personal de l’Hospital Clínic que, d’una manera o altra, va donar-nos suport des del minut zero (psicologia, infermeria, neurocirurgia, administració...). Vam tenir el millor equip i un quiròfan de gala!

L’operació va ser eterna, més de vuit hores mirant un número en una pantalla, però tot va anar molt bé. També vull donar mil gràcies a tota la família i els amics que sempre van estar amb nosaltres, i sobretot a ell, al valent que encara que l’operessin despert sempre va estar serè i calmat, i va tranquil·litzar els que esperàvem a fora. Mai havia valorat prou la sanitat pública, ni la fortuna que tenim aquells que en podem gaudir pel fet d’haver nascut aquí, on aquest tipus d’operacions són possibles. Aquestes paraules d’agraïment són per a totes i tots vosaltres que hi sou quan més us necessitem. No us deixarem mai d’aplaudir.

Celebrem que ja fa un any, que tot ha passat, ens hem casat i esperem una criatura. Salut!