Un horitzó difús

La nostra feina és d’una extrema dedicació, sí, tothom ho sap o s’ho pot imaginar. Però una cosa és imaginar-s’ho i l’altra és viure-ho. Hi ha molt esforç, sacrificis psicològics i físics, dinars familiars i altres festes de les quals no podem gaudir.

S’ha de saber estar en tot moment, tinguis la pressió que tinguis, sempre intentant que els clients gaudeixin d’una experiència gastronòmica que porta hores d’elaboració, preparació, etc.

Estem en un sector en el qual els clients et posen a prova cada dia, comparteixen les seves experiències positives o negatives entre els seus coneguts, a través de les xarxes o en algunes plataformes.

Això ens fa estar al dia i intentar millorar en tot moment, tant a la nostra cuina com en el servei, tot i que, de vegades, algunes valoracions no siguin del tot racionals.

Però tot i això, la passió per la nostra feina ens fa oblidar les parts negatives i ens dona força per tirar endavant amb el nostre projecte de vida.

Però d’un dia per l’altre tot va canviar. Ens van dir que havíem de tancar, que ens havíem de confinar tots a casa a causa d’una pandèmia. Tancar d’un dia per l’altre un restaurant no és abaixar la persiana i ja està. Hi ha productes frescos, alguns que no es poden congelar, elaboracions a mig fer... i també totes les reserves de grups i celebracions futures anul·lades.

Al cap d’un mes d’estar tancats, vàrem decidir provar de fer menjar a domicili. Tot i que va tindre molt bona rebuda, no va ser res si es compara amb l’activitat normal del restaurant. Cada empresa té una situació diferent, depenent dels anys de trajectòria, de les inversions, del local, etc. Un restaurant requereix una estructura molt gran per funcionar i, per tant, tot i estar parat, existeixen unes despeses fixes que s’han de seguir pagant. Però, sense poder treballar com habitualment, la situació es torna cada vegada més difícil i incerta.

Després de tres mesos tancats, ens varen deixar obrir. A Lleida vam ser dels últims de tot l’estat a poder obrir l’interior dels restaurants i amb limitacions.

És sabut per tots que a Lleida ciutat, a l’estiu, no és pas temporada alta. Teníem restriccions d’aforament, no es podien trobar grups de molta gent i s’havien de mantenir les distàncies, però, tot i això, vàrem engegar a mig gas, amb esperança tot i que hi havia un futur incert. Tot semblava que anava tornant cap a una “nova normalitat” fins que d’un dia per l’altre van tancar perimetralment el Segrià per alguns rebrots. Moltes de les reserves que havíem pogut recuperar, que no eren tan nombroses, es van tornar a anul·lar. El futur proper no era gens esperançador.

Al cap d’una setmana, per segona vegada, i només havent passat un mes oberts, ens van tornar a dir que havíem de tancar el local. Un altre cop, les despeses segueixen sent les mateixes i els ingressos són gairebé nuls. Sí, seguim fent menjar per emportar-se o a domicili, però ha baixat molt la demanda. I ho entenem perfectament: la gent pot anar a altres localitats a 5 km de Lleida ciutat i anar a disfrutar d’un àpat en un restaurant o bé a les terrasses, que des de fa una setmana estan obertes amb limitacions a la capital.

Què passaria si obliguessin a tancar una corporació alimentària o una fàbrica de cotxes durant 4 mesos? La situació portaria a acomiadaments massius i una situació molt greu. Doncs així estem l’hostaleria de Lleida. Després de 3 mesos tancats, un de treballat amb limitacions i ara altre cop tancats, començant ja la quarta setmana. Cal una solució a temps abans que no sigui massa tard.

Fins quan es pot suportar una situació així? Darrere de cada establiment o negoci hi ha una família, esforços de molts anys, moltes hores i dedicació. D’on es poden treure les forces per a un futur tan incert? Mentre els rebuts van passant, sense poder obrir l’establiment ni treballar amb normalitat, les ajudes no arriben. Tenim la sensació que anem en un vaixell, en un mar convuls, amb un horitzó molt difús. Esperem no haver d’acabar anant a la deriva.